Havien pujat a l'auto-mobile i seien immòbils i empinats un al costat de l'altre.
—¿Què esperam? —preguntà ella.
—Hem d'esperar que el vapor dugui pressió.
—Quines coses més estranyes... Mai comprendré que una olla d'aigua, per gran que sigui, pugui fer moure un cotxe. No vagis de pressa, Tonet.
—¿Tens por?
—No gaire —precisà donya Maria-Antònia—, però així mateix en tenc una mica.
L'auto-mobile llençava xiulos i remors estranys. Semblava animat d'una gran energia interior, com si el posseïssin esperits. Es podia comparar a una bèstia encadenada; perquè sense desplaçar-se ni un pam no feia més que contorsionar-se i trepidar com els endimoniats de Jaca el dia de Santa Oròsia. T'assegur que allò no era un espectacle pels nirvis d'una senyora. Jo la mirava i la vaig veure serena, potser una mica pàl·lida, però digna i tranquil·la. La bèstia seguia trepidant i jo esperava que d'un moment a l'altre tot esclatàs i se desfés en peces. El senyor estava immutat. La responsabilitat que contreia en aquells moments era greu. El vaig veure que dubtava entre dues palanques, com si hagués perdut l'esma; i a la fi n'estirà una amb energia, mentre cridava:
—¡Aferra't fort!
L'auto-mobile pegà un gemec i donà una envestida. El rebedor de Bearn és gran. Des del racó on eren els senyors fins a la foganya hi havia més de quaranta passes. El cotxe es dirigí com un llamp cap a la xemeneia.
—No tan aviat —digué donya Maria-Antònia.
—¡Aferra't fort! —repetí el senyor mentre intentava maniobrar la palanca.
—¡Atura'l, Tonet, que ens estavellam! Jo havia tancat els ulls. Aleshores, en el silenci de la nit, sonà la veu alterada de don Toni.
—¡No el puc aturar!