Edicions 62 - 1980 - Barcelona
L'escenari que ara ens interessa és la part noble de l'edifici. Hi entren per un pati orientat al migdia, que a Mallorca es diu "clastra", on hi ha els estables i les habitacions del majoral i dels missatges. Al fons, un arc dóna a un altre pati més petit des d'on es passa a un rebedor amb una escala ampla que condueix al pis d'honor. En aquest rebedor es troba una foganya de pagès voltada de bancs coberts de pells de xot. Antigament devia servir de cuina, però en refinar-se els costums i entronitzar-se el luxe, aquesta es traslladà a un lloc més recòndit, amb la qual cosa no vull dir que la foganya no serveixi encara per rostir un cabrit o escalfar, si s'estravé, una olla d'aigua. A l'hivern és un lloc tot abrigat, encara que la porta, des d'on es veuen els dos patis esmentats, no es tanca fins al vespre. Devora aquesta foganya hi ha un finestró alt que dóna a una habitació interior. Consign això perquè té importància en la meva narració. Entrant a l'esquerra, es troba una sala amb un piano, que comunica amb el menjador.
A dalt hi ha els salons i les cambres. L'escala desemboca a una galeria amb tres portes grans, una a cada extrem i l'altra en el centre, emmarcades per columnes que sostenen frontons d'estil clàssic. Aquesta part de l'edifici fou modernitzada farà prop de setanta anys. La porta central comunica amb una peça ovalada, quasi sense mobles, decorada amb motius pompeians i il·luminada per una claraboia. D'ella es passa al saló principal amb dos balcons, entre els quals hi ha una xemeneia de marbre, que donen al jardí. A l'esquerra del gran saló hi ha la cambra nupcial i a la dreta una porta que comunica amb uns altres dos salons, on el senyor havia instal·lat el seu dormitori i la seva cambra de treball: aquestes habitacions tenen accés directe al jardí per una escala de caragol.
El saló principal es d'una gran magnificència, folrat de seda color de cel, amb miralls i bones porcellanes. Altre temps sempre estava tancat, ja que l'alcova principal, a través d'una sèrie de peces petites i d'un corredor, comunica amb una escaleta dissimulada que duu a la sala de la planta baixa, devora el menjador; emperò d'ençà que tornaren de Roma, el gener de 1884, aquest saló de luxe ha estat la darrera peça habitada pels senyors.
Sortí de l'habitació. Donya Xima s'acostà al carro de fusta i l'observà atentament. Em va semblar que murmurava:
—¿Un auto-mobile?
Don Toni tornava amb un estoig: un collar de diamants que havia estat de la seva mare. Aquella era l'única joia de valor que quedava a la casa. El meu protector me l'havia mostrat alguna vegada, dient-me que si no hi havia més remei el vendria per sortir de deutes. Donya Xima li botà al coll, exagerant una alegria que tenia motius sobrats d'esser vertadera.
—¿Un collar de diamants? Oncle Tonet, ets encantador. Oh, que estic de contenta... Lluís Napoleó... Ell somrigué amb modèstia.
—Els meus són una mica més grossos.
—Però ¿per què m'ho regales? ¿I no vendràs amb mi a París?
Ell digué que no amb el cap.
—Oh —rigué donya Xima—, mai m'han donat carabasses amb tanta esplendidesa. ¿Què puc fer per tu, oncle Tonet?
—Divertir-te amb aquell dragó.
—¿Estàs gelós?
El senyor la mirà amb tristesa. No estava precisament gelós del tinent i ho ha expressat molt bé en els seus escrits: acabava de comprendre que l'eternitat no s'aconsegueix venent l'ànima al Dimoni, sinó detenint el temps, fixant-lo. L'eternitat que ell desitjava (eternitat terrenal, perquè era massa pagà per pensar en l'altra) se l'havia de crear ell mateix. Era tard per repetir, però no per recordar. Ja no necessitava donya Xima, sinó la seva imatge: les Memòries, el refugi de Bearn, una ploma, tinta i paper.
Havien pujat a l'auto-mobile i seien immòbils i empinats un al costat de l'altre.
—¿Què esperam? —preguntà ella.
—Hem d'esperar que el vapor dugui pressió.
—Quines coses més estranyes... Mai comprendré que una olla d'aigua, per gran que sigui, pugui fer moure un cotxe. No vagis de pressa, Tonet.
—¿Tens por?
—No gaire —precisà donya Maria-Antònia—, però així mateix en tenc una mica.
L'auto-mobile llençava xiulos i remors estranys. Semblava animat d'una gran energia interior, com si el posseïssin esperits. Es podia comparar a una bèstia encadenada; perquè sense desplaçar-se ni un pam no feia més que contorsionar-se i trepidar com els endimoniats de Jaca el dia de Santa Oròsia. T'assegur que allò no era un espectacle pels nirvis d'una senyora. Jo la mirava i la vaig veure serena, potser una mica pàl·lida, però digna i tranquil·la. La bèstia seguia trepidant i jo esperava que d'un moment a l'altre tot esclatàs i se desfés en peces. El senyor estava immutat. La responsabilitat que contreia en aquells moments era greu. El vaig veure que dubtava entre dues palanques, com si hagués perdut l'esma; i a la fi n'estirà una amb energia, mentre cridava:
—¡Aferra't fort!
L'auto-mobile pegà un gemec i donà una envestida. El rebedor de Bearn és gran. Des del racó on eren els senyors fins a la foganya hi havia més de quaranta passes. El cotxe es dirigí com un llamp cap a la xemeneia.
—No tan aviat —digué donya Maria-Antònia.
—¡Aferra't fort! —repetí el senyor mentre intentava maniobrar la palanca.
—¡Atura'l, Tonet, que ens estavellam! Jo havia tancat els ulls. Aleshores, en el silenci de la nit, sonà la veu alterada de don Toni.
—¡No el puc aturar!