Havia tornat a la meva cambra i guaitava per la finestra. L'aire era càlid i els ocells xisclaven encara damunt el vell lledoner de Rubines. Eren xiscles libidinosos. Érem a la primavera. L'enamorada reclamava la presència de l'enamorat, l'acollament concret precedit del poema fugisser i de la música, com s'ha fet sempre, des que les espècies són espècies i el món és món; com succeeix amb l'electricitat positiva, que reclama la negativa... Però després de 1'acollament s'acabaria el cantar. Així havia succeït també sempre. Un rellotge tocà les vuit. Na Maria Antònia em cridà. Estava incorporada al llit i somreia entre coixins amb randes, o com diu la meva il·lustre amiga Mercè Rodoreda, «amb puntes», davant una xicra de xocolata.
—Estava recapitulant —digué— això de baratar el xalet, que tanmateix no hi anam ni el venem. ¿No penses, però, què faríem si un vespre, allà dalt, ens trobàvem a les fosques i necessitàvem un llumí?
Tenia la finestra oberta i entraven el sol i l'alegria del maig. «No et moguis. Què veuries a un altre lloc que aquí no vegis? Aquí veus el cel i les muntanyes...» Era Kempis qui ho havia dit.
—Res de baratar, per l'amor de Déu! Era tot una broma, estimada —vaig exclamar.
Després dels meus dubtes, el llumí de na Maria Antònia, concret i determinat, feia retrocedir amb el seu característic bon seny el llumeneret blau al lloc que el destí li assigna i que, ben mirat, no és d'aquest món.