Fou a poqueta nit de la vespra del dia 6 d'octubre -¿com se m'hauria d'oblidar aquella data?- que vaig decidir escriure-li. En la situació que vivíem ja no hauria tingut cap importància que li contara el meu somni i estava segura que no arribaria mai aquella carta a les seues mans. A la matinada, va faltar Hermínia i, a mitjan vesprada de l'endemà, faltava Lola. Ben entrada la nit, les vam acompanyar, sense cap cerimònia, al cementeri. Se'm fa un nuc a la gola, més val que ho deixe estar...
Com que només l'havia vist aquell dia que acompanyava a don Lluís i com que no sabíem res del que succeïa fora del nostre dol, vaig tindre por per la seua vida. No per altra cosa sinó perquè sobrevisquera a l'epidèmia, vaig prometre que, si ell se'n salvava, li enviaria la carta. És per això que hui, dia 12 de novembre, a pesar que el riu Serpis s'ha desbordat i la riuada inunda la plaça de Sant Josep, a pesar que els carros s'estaquen en el gran fangar que hi ha pertot, continue esperant tota tremolosa que en qualsevol moment m'arribe la seua resposta.