És enllà de la Pasqua quan el roquer de les Airasses és una catifa verdejant, espargida de flors múltiples. Plantats arran de l'espadat, mentre criden els corbs que creuen la immensitat, ens subjuga el gran panorama. La plana, presidida per Reus, es manifesta als nostres ulls amb tot l'esclat multicolor, fistonejada pel blau d'acer de la mar, amb la gràcia del cap de Salou —mig de l'aigua, mig de la terra— que la fereix com un glavi. Una opulència verdejant, escumosa de verd i d'or, marca la vall oberta, entre Vilaplana i Alforja. Enllà, de ponent a migdia, hi ha la superba successió de serres que va del Camp a l'Ebre. Juguen els primers termes abruptes, acoltellats i sangonents amb les blavors vives o desmaiades de les llunyanies. A sol o a ressol, a claror perla de cel tapat, a llum naixent o a vermellors de sol ponent, es coloren, es matisen, s'esblaimen, es velen o, per contra, s'aviven i prenen puixança, els roquers, les cingleres, els vermellejants planells suspesos, les clapes de bosc, les taquetes dels masos, els esvorancs dels torrents, els arenys de les rieres i la dilatada plana que llangueix tot esblanqueint-se...