Era un pas que no devia tenir gairebé mes de cinquanta metres de llargada, per uns quinze d'amplada, entre la roca tallada a plom. Encara hi feia una claredat d'alba, entre els dos murs altíssims i llisos, i l'aigua era plana, fosca. El final del corredor, de sobte, s'obria cap a l'esquerra, a un espai buit. Era una autèntica olla, de parets verticals, roges i negres, de pedra erosionada. Tenia un diàmetre dues vegades més llarg que la llanxa. La Botafoc s'hi anava introduint amb cautela. El patró, estretes les barres i les mans crispades a la roda del timó, maniobrava amb cura obsessionada.
Un esbart d'ocells, guiscant com corbs, voleiant mig encegats, envestiren cel amunt, buscant la sortida. Aquesta, cent cinquanta metres enlaire, era un cercle gairebé perfecte, dentat com una corona. Allí dalt l'esclat de la llum era grandiós: una irisació blanca i rosada, esplèndida, que es projectava un tros avall, com si caigués un núvol. Lluminositat que s'anava trencant fins a arribar a una claredat incolora i fresca, a flor d'aigua. La mar tancada era d'una rigidesa total, olorosa de sal i peix, i transparent: es veia el fons, ple d'algues negres i camalludes. Uns peixos foscos, d'un parell de pams, serpejaven escapant cap al passadís. Les roques d'arran de la superfície eren negres, atapeïdes de bogos, refulgents les agulles. Suraven ortigues, vermelles i flonges.
Per un instant, el clot repetí infinitament el soroll del motor. El patró va marcar la detenció de la màquina. Aquesta pegà dos badalls, emmudí. Al voltant del casc, s'anaven escampant baves olioses per l'aigua fina. El patró crida:
—Ancora!
Descarregà el motoret de proa, arrossegant la cadena. Es despenjà l'àncora, que caigué escandalosa com un pes mort. Esvergà la mar una forta glopada.
Ja s'havien acostumat a la claror estantissa del caló. Veieren, a la raconada més obscura, una barca fermada a una pedra plana i llarga, a sobre la qual, amb obra, havien estat fixades dues estaques. També hi havia una xarxa amuntegada, quatre senallons de palangres i un parell de rems. A sota d'un petit porxo de fusta, es veien algunes llaunes de gasolina i oli. D'aquell embarcador partia una escala estreta, irregular, que s'embrancava pel precipici, que en aquella banda feia una mica de rost. A trossos, l'escala era una simple costa, d'altres tenia els escalons de pedra natural. Pujava en forma de línia trencada fins a desaparèixer en la zona dominada per la llum del sol.
—Això és com un avenc! —mormolà el nostramo, mirant sorprès.
Tota la tripulació contemplava aquell forat immens, insospitat. El patró va manar de llançar un cap amb un ganxo contra l'embarcador. Quedà engrapat a la roca. Tiraren i la nau es mogué, girant la popa fins a quedar a dos metres de terra, la proa dirigida al passadís d'entrada. En Pere Marcó va saltar a terra i amarrà. Col·locaren la planxa. El patró va ordenar tesar fermalls i àncora. Els homes s'hi afanyaren, excitats davant el canvi que sofria el viatge.