Edicions Proa (Barcelona), 1991
El silenci i la fosca omplien el paisatge adormit. Només el xiscle d'un ocell nocturn o la glopada remota d'una ona inesperada i minsa, trencaven la solitud silent de la nit a Cala En Basset, darrera Sant Telm, entre Punta Galera i el Morro de la Rajada, devers vuit-cents metres a gregal del Cap de Tramuntana de la Dragonera. No penetraven a la raconada els llampecs del far, que s'escabellaven per sobre la punta de la vella torre de defensa, abandonada. Titil·lava l'estelada, resplendia com vidre la pols argentífera de la carrera de santjaume. Per darrera la serralada que tancava la cala —el Puig de la Trapa, el Puig d'en Bolei, el Puig d'en Farineta, la Serra d'en Perxota— pujava una violenta claredat lívida que es projectava un tros cel amunt: era la lluna que ascendia, encara lluny. La cala, a redós del muntanyam, era una clotada de negror. Un mussol va cantar, les seves botzinades es diluïren, lentes.
I de sobte van esclatar llums i sorolls. A la mar va rebentar l'explosió de tres motors i la Botafoc bursà, Cala En Basset endins, obrint dos amples i rutilants talls d'aigua amb la seva proa alta i recta, mentre al pont s'encenia un focus poderós, dirigit a terra: el sector de l'embarcador, al qual van acudir, sorgits des del rocam de la costa, una colla d'homes, que esperaven, drets i encegats, l'atracament de la llanxa. Al mateix temps, al capdamunt de la cala, s'engegaven també dos poderosos motors, brostaven fars, i un Pegaso i un Land Rover emprenien un cautelós descens en direcció a la platja de la cala, pel camí estret, de successives corbes.
Va atracar l'embarcació, van tirar una planxa i n'estengueren unes quantes per sobre les roques desiguals, que arribaven fins als còdols de la platjota. I va començar una activitat frenètica: els mariners obriren les cambres de les bodegues, on van saltar uns quants homes, que agafaven caixes i fardells i els passaven als que anaven pujant a coberta. S'establí una ràpida renglera de siluetes monstruosament geperudes que trotaven, i a voltes ensopegaven, des de la Botafoc als camions. El focus de la nau retallava aquella desfilada de ballarugues. Només se sentia el pistoneig sord dels motors i el frec i el panteix dels homes carregats.
El silenci i la fosca omplien el paisatge adormit. Només el xiscle d'un ocell nocturn o la glopada remota d'una ona inesperada i minsa, trencaven la solitud silent de la nit a Cala En Basset, darrera Sant Telm, entre Punta Galera i el Morro de la Rajada, devers vuit-cents metres a gregal del Cap de Tramuntana de la Dragonera. No penetraven a la raconada els llampecs del far, que s'escabellaven per sobre la punta de la vella torre de defensa, abandonada. Titil·lava l'estelada, resplendia com vidre la pols argentífera de la carrera de santjaume. Per darrera la serralada que tancava la cala —el Puig de la Trapa, el Puig d'en Bolei, el Puig d'en Farineta, la Serra d'en Perxota— pujava una violenta claredat lívida que es projectava un tros cel amunt: era la lluna que ascendia, encara lluny. La cala, a redós del muntanyam, era una clotada de negror. Un mussol va cantar, les seves botzinades es diluïren, lentes.
I de sobte van esclatar llums i sorolls. A la mar va rebentar l'explosió de tres motors i la Botafoc bursà, Cala En Basset endins, obrint dos amples i rutilants talls d'aigua amb la seva proa alta i recta, mentre al pont s'encenia un focus poderós, dirigit a terra: el sector de l'embarcador, al qual van acudir, sorgits des del rocam de la costa, una colla d'homes, que esperaven, drets i encegats, l'atracament de la llanxa. Al mateix temps, al capdamunt de la cala, s'engegaven també dos poderosos motors, brostaven fars, i un Pegaso i un Land Rover emprenien un cautelós descens en direcció a la platja de la cala, pel camí estret, de successives corbes.
Va atracar l'embarcació, van tirar una planxa i n'estengueren unes quantes per sobre les roques desiguals, que arribaven fins als còdols de la platjota. I va començar una activitat frenètica: els mariners obriren les cambres de les bodegues, on van saltar uns quants homes, que agafaven caixes i fardells i els passaven als que anaven pujant a coberta. S'establí una ràpida renglera de siluetes monstruosament geperudes que trotaven, i a voltes ensopegaven, des de la Botafoc als camions. El focus de la nau retallava aquella desfilada de ballarugues. Només se sentia el pistoneig sord dels motors i el frec i el panteix dels homes carregats.
Els cavalls corrien sobre les cinc de la tarda, sota un sol esplendorós. Corrien pel llarg camp de rostoll sec, daurat i cruixidor, i deixaven darrera una esvalotada cua de pols. La cursa era el dia de Sant Agustí, patró de S'Arracó, el petit poble veí d'Andratx, assentat al centre d'una dolça vall. A la sortida del poble hi havia Es Cós: la dilatada marjada neta d'arbres, rodejada d'ametllerar. Les andanes s'omplien de carros en filera, curulls de gent que mirava les corregudes, a l'ombra de paraigües multicolors.
Abans que no els cavalls, corrien els homes i els ases. La cursa d'homes era avorrida perquè els corredors, entre els terrossos i el rostoll, no podien fer gaire via i, a més, dins la immensitat d'Es Cós, semblaven insignificants, comparats amb les bèsties. Aquell any hi prengueren part en Biel Joanó, un parent llunya d'en Lleonard Juvera; en Tomàs Sales, un forner magre; en Plata, un jovenot de mirada dura, i en Pep Ensenyat, secretari del casino local. Guanyà en Sales, que va arribar sense alè i amb els ulls atapeïts d'alegria, i fou darrer n'Ensenyat, que esclatà en un plor gallinaci.
Els ases corrien torts. Ni un seguia la línia recta. Els seus genets posaven el cos encirat i les cames estirades, que quasi els tocaven a terra. Duien una verga i donaven tronc a l'animal sense aturall. Els ases ben aviat ja movien el cap, rabiosos, i anaven de costat, giraven en cua o es renegaven. I es paraven en sec, intentant de llançar a terra el muntador. Si ho aconseguien, després l'envestien, bramant i ensenyant les barres, intentant de mossegar-los. La gent dels carros s'esbotzava de riure i animava la cursa a crits. Només un ase o dos arribaven a la meta, que era un solc travessant el Cós.
Quan tocava el torn als cavalls, tothom ja estava sufocat de calor, regalimant una suor espessa i agra, exaltats els nervis. Les dones es ventaven rapidíssimament, enceses de cara. Els homes xuclaven els cigars, el fum dels quals semblava cremar, amb gest de fàstic. Els gossos ja es començaven a cansar de trescar i lladrar per sota dels carros, i jeien a l'ombra, la llengua defora. Mosques grosses, negres, entabanades, s'arrapaven al bestiar, que movia la pell espasmòdicament. Darrera el solc de la meta, un motí d'homes, els més enfurismats, discutien i esperaven la marxa de les curses. Per les branques dels escanyolits ametllers, flotons d'al·lots feien equilibris, mirant i insultant-se. A vegades es trencava un cimal i dos o tres nins queien, enmig d'una gran cridadissa. [...]
Al capdavall del camp es preparaven els cavalls, movent-se rebels, sense aconseguir posar-se ben en fila. Eren cinc. L'un, el d'en Lleonard, negrós i de pelatge abundant, de talla mitjana, més aviat tirant a petit. Després el de l'hort de can Mel·lero, alt i negre, de llarga crinera, muntat per en Mel·lero jove, un primatxol que feia de mecànic. El de l'amo en Ventura Conill era un animalàs marronenc i esbalandrat, que menava el seu propietari, menut i cepat, lleter d'ofici. El quart era un poltre elegant, fi, un mira'm-i-no-em-toquis, clapat de blanc i grisenc, que havia comprat a una quadra de curses de Palma el senyor de Son Eloi, un home ric i amb ulleres d'or, que duia de genet un tipus petit i prim, amb pantalons curts i gorreta, que ningú no havia vist mai per Andratx ni S'Arracó. Per últim, es veia la bèstia d'en Miquel Cabrit, no gaire alta i vermellosa, d'ossada grossa, que portava el mateix Miquel, que s'havia tret la camisa. [...]
Sobre els carros, a peu pla, el públic enronquia, xisclava. Un home gras i calb es desmaiava, el cor saltironejant-li dins el pit. Una dona apallissava un al·lot, feta una fúria. Dos joves es bufetejaven, obstinats. Un escamot d'al·lots corria, perseguit per un municipal. Un mul dels enganxats a un carro es posà a caminar i tots els que hi havia dins caigueren. La calor pesava, ofegava.
ietari, menut i cepat, lleter d'ofici. El quart era un poltre elegant, fi, un mira'm-i-no-em-toquis, clapat de blanc i grisenc, que havia comprat a una quadra de curses de Palma el senyor de Son Eloi, un home ric i amb ulleres d'or, que duia de genet un tipus petit i prim, amb pantalons curts i gorreta, que ningú no havia vist mai per Andratx ni S'Arracó. Per últim, es veia la bèstia d'en i Miquel Cabrit, no gaire alta i vermellosa, d'ossada grossa, que portava el mateix Miquel, que s'havia tret la camisa.[...]
Com una fletxa, travessà el solc d'arribada el cavall d'en Juvera, amb els altres dos aferrats a les seves potes de darrera. Esclatà un escàndol immens. Va semblar que tothom s'abocava cap on hi havia els cavalls. En un moment el Cós s'omplí de gent que corria cap a la meta. Els al·lots dels ametllers s'amollaven, com ocells morts. Un grapat d'homes s'abalançaren al cavall d'en Juvera, el baixaren a ell i li amorraven una ampolla de conyac. Van tapar el cavallet amb una manta de soldat i li acariciaven el cap, la gropa. L'animal estava absolutament immòbil, xop i brillant de suada, brut de terra. En Lleonard, aguantat per alguns amics, tremolava, esglaiada la mirada, serrades les barres. Tenia un color verd, trencat. Van passar la banda pel coll del cavallet. Destaparen l'ampolla de conyac i els que rodejaven en Juvera se la passaven els uns als altres. Les dues-centes pessetes caigueren en terra, un peu les trenca, un nen les collí i un altre les estripa, volent-les-hi prendre. Un home li clavà una potada al cul i agafant els quatre trossos de paper inútil en que s'havien convertit, les ficà dins una butxaca d'en Juvera.
Els cavalls corrien sobre les cinc de la tarda, sota un sol esplendorós. Corrien pel llarg camp de rostoll sec, daurat i cruixidor, i deixaven darrera una esvalotada cua de pols. La cursa era el dia de Sant Agustí, patró de S'Arracó, el petit poble veí d'Andratx, assentat al centre d'una dolça vall. A la sortida del poble hi havia Es Cós: la dilatada marjada neta d'arbres, rodejada d'ametllerar. Les andanes s'omplien de carros en filera, curulls de gent que mirava les corregudes, a l'ombra de paraigües multicolors.
Abans que no els cavalls, corrien els homes i els ases. La cursa d'homes era avorrida perquè els corredors, entre els terrossos i el rostoll, no podien fer gaire via i, a més, dins la immensitat d'Es Cós, semblaven insignificants, comparats amb les bèsties. Aquell any hi prengueren part en Biel Joanó, un parent llunya d'en Lleonard Juvera; en Tomàs Sales, un forner magre; en Plata, un jovenot de mirada dura, i en Pep Ensenyat, secretari del casino local. Guanyà en Sales, que va arribar sense alè i amb els ulls atapeïts d'alegria, i fou darrer n'Ensenyat, que esclatà en un plor gallinaci.
Els ases corrien torts. Ni un seguia la línia recta. Els seus genets posaven el cos encirat i les cames estirades, que quasi els tocaven a terra. Duien una verga i donaven tronc a l'animal sense aturall. Els ases ben aviat ja movien el cap, rabiosos, i anaven de costat, giraven en cua o es renegaven. I es paraven en sec, intentant de llançar a terra el muntador. Si ho aconseguien, després l'envestien, bramant i ensenyant les barres, intentant de mossegar-los. La gent dels carros s'esbotzava de riure i animava la cursa a crits. Només un ase o dos arribaven a la meta, que era un solc travessant el Cós.
Quan tocava el torn als cavalls, tothom ja estava sufocat de calor, regalimant una suor espessa i agra, exaltats els nervis. Les dones es ventaven rapidíssimament, enceses de cara. Els homes xuclaven els cigars, el fum dels quals semblava cremar, amb gest de fàstic. Els gossos ja es començaven a cansar de trescar i lladrar per sota dels carros, i jeien a l'ombra, la llengua defora. Mosques grosses, negres, entabanades, s'arrapaven al bestiar, que movia la pell espasmòdicament. Darrera el solc de la meta, un motí d'homes, els més enfurismats, discutien i esperaven la marxa de les curses. Per les branques dels escanyolits ametllers, flotons d'al·lots feien equilibris, mirant i insultant-se. A vegades es trencava un cimal i dos o tres nins queien, enmig d'una gran cridadissa. [...]
Al capdavall del camp es preparaven els cavalls, movent-se rebels, sense aconseguir posar-se ben en fila. Eren cinc. L'un, el d'en Lleonard, negrós i de pelatge abundant, de talla mitjana, més aviat tirant a petit. Després el de l'hort de can Mel·lero, alt i negre, de llarga crinera, muntat per en Mel·lero jove, un primatxol que feia de mecànic. El de l'amo en Ventura Conill era un animalàs marronenc i esbalandrat, que menava el seu propietari, menut i cepat, lleter d'ofici. El quart era un poltre elegant, fi, un mira'm-i-no-em-toquis, clapat de blanc i grisenc, que havia comprat a una quadra de curses de Palma el senyor de Son Eloi, un home ric i amb ulleres d'or, que duia de genet un tipus petit i prim, amb pantalons curts i gorreta, que ningú no havia vist mai per Andratx ni S'Arracó. Per últim, es veia la bèstia d'en Miquel Cabrit, no gaire alta i vermellosa, d'ossada grossa, que portava el mateix Miquel, que s'havia tret la camisa. [...]
Sobre els carros, a peu pla, el públic enronquia, xisclava. Un home gras i calb es desmaiava, el cor saltironejant-li dins el pit. Una dona apallissava un al·lot, feta una fúria. Dos joves es bufetejaven, obstinats. Un escamot d'al·lots corria, perseguit per un municipal. Un mul dels enganxats a un carro es posà a caminar i tots els que hi havia dins caigueren. La calor pesava, ofegava.
ietari, menut i cepat, lleter d'ofici. El quart era un poltre elegant, fi, un mira'm-i-no-em-toquis, clapat de blanc i grisenc, que havia comprat a una quadra de curses de Palma el senyor de Son Eloi, un home ric i amb ulleres d'or, que duia de genet un tipus petit i prim, amb pantalons curts i gorreta, que ningú no havia vist mai per Andratx ni S'Arracó. Per últim, es veia la bèstia d'en i Miquel Cabrit, no gaire alta i vermellosa, d'ossada grossa, que portava el mateix Miquel, que s'havia tret la camisa.[...]
Com una fletxa, travessà el solc d'arribada el cavall d'en Juvera, amb els altres dos aferrats a les seves potes de darrera. Esclatà un escàndol immens. Va semblar que tothom s'abocava cap on hi havia els cavalls. En un moment el Cós s'omplí de gent que corria cap a la meta. Els al·lots dels ametllers s'amollaven, com ocells morts. Un grapat d'homes s'abalançaren al cavall d'en Juvera, el baixaren a ell i li amorraven una ampolla de conyac. Van tapar el cavallet amb una manta de soldat i li acariciaven el cap, la gropa. L'animal estava absolutament immòbil, xop i brillant de suada, brut de terra. En Lleonard, aguantat per alguns amics, tremolava, esglaiada la mirada, serrades les barres. Tenia un color verd, trencat. Van passar la banda pel coll del cavallet. Destaparen l'ampolla de conyac i els que rodejaven en Juvera se la passaven els uns als altres. Les dues-centes pessetes caigueren en terra, un peu les trenca, un nen les collí i un altre les estripa, volent-les-hi prendre. Un home li clavà una potada al cul i agafant els quatre trossos de paper inútil en que s'havien convertit, les ficà dins una butxaca d'en Juvera.
Continuava el transport adelerat. El vespre abans, després de dipositar a cal calcinaire en Vicenç Barral, la Botafoc s'havia tornat a fer a la mar, i restà parada, quinze milles a ponent de la Dragonera, durant tot el dia. Havia esdevingut la calma i l'aigua era morta, brillant, com un plàstic. A l'horabaixa, l'emissora els donà l'entrada en cita per a les dues de la matinada. Fou una jornada d'espera impacient, sota un sol xafogós.
Van tornar-se a encendre uns fars: els del Pegaso, que va emprendre la pujada cap a la carretera, ja carregat. La gent suava i l'alenar era espès. Una caixa amb cinc màquines d'escriure va relliscar de les mans d'un home i caigué damunt el peu d'un altre, dins la bodega. Hi hagué un crit i l'espardenya del ferit quedà roja de sang. S'emportaren l'home. Tres màquines d'escriure quedaren trencades. El nostramo va renegar i en Puig-Savall les va llençar en mar. En Menuda i l'amo Banyabufarí van davallar de la llanxa. Es desembarcaven els últims fardells. El Land Rover va posar-se en marxa i com un animalot talòs se n'anà, resseguint a poc a poc les voltes del camí.
El patró va tombar el telègraf de màquines i tot d'una els motors roncaren amb estrèpit. La Botafoc va recular, apressada, i després es disparà, ràpida i poderosa, cap a aigües franques.
Cala En Basset tornava a quedar enfonsada dins l'obscuritat deserta, perduda. Per la cresta dels puigs sortia ara mitja lluna, patena groguenca, la blavosa lluminositat de la qual no arribava a la costa, protegida encara pel caramull muntanyenc, i queia mar endins. Avançava la llanxa des de la fosca a la dilatada i fantasmagòrica resplendor lunar. Navegarien amb lluna de quart creixent.
Les Margarides eren dos illots solitaris, negrosos, bonys sobre la mar. La Margarida Petita quedava a l'oest, aigua endins. La Margarida Gran, prop de terra, s'arquejava formant un pont, irregular, per on podia passar un llagut. Sobre l'illa descansava immòbil un estol de gavines, com brots d'herba blanca, línia de lliris. La mar, en moure's sota el pont, glopejava amb sonoritat fosca.
La Botafoc minorà la marxa. La costa era altíssima, formada per una paret de presència bestial, de pedra erosionada i d'un gris dur clapejat de taques rosades. El tallat era inaccessible i el coronaven pins i mates que, perfilats contra la lluminositat del matí, semblaven munts de llenya negra. La muntanya amollava un ample sector d'ombra, que conservava l'aigua en un fràgil estat de transparència bellugadissa.
A la cabina, en Lleonard Juvera girava el timó cap a estribord i la llanxa anava emproant la costa, fins que hi quedà ben de front. Ara només funcionava, i al mínim, un dels dos Paxmann Ricardo. El nostramo Cabré, al costat del patró, va punyir-se un forat del nas amb un dit.
—Lleonard —digué, dubitatiu—, jo diria que vas de dret a l'enrocada.
—No, home, no. No t'espantis. ¿Veus aquella roca alta, punxeguda, com de color de fusta? La que està una mica més en mar que les altres.
—Sí.
—Per la banda de dintre té un pas. Fixa-t'hi. ¿No veus que darrera pareix que comença una mena d'escletxa, que puja amunt, torta, tirant una mica a la dreta? ¿La veus?
—Sí... Sí, ara la veig bé.
—Doncs ens hem de ficar per allí, exactament.
—Recony! ¿I vols dir que no quedarem empastats a una roca?
—Si fes mal temps, no et diria que no. No ens podríem acostar a terra, llavors. Però amb la mar així, sí.
—Bé, però darrera, ¿què pestes hi ha?
—El Caló dels Morts, una espècie d'olla que és un amagatall collonut.
—¿I t'hi has ficat mai, tu?
—Moltes vegades, però amb una llança, mai. En barca. Ja fa alguns anys, d'això, però no crec que hagi canviat gens...
Era un pas que no devia tenir gairebé mes de cinquanta metres de llargada, per uns quinze d'amplada, entre la roca tallada a plom. Encara hi feia una claredat d'alba, entre els dos murs altíssims i llisos, i l'aigua era plana, fosca. El final del corredor, de sobte, s'obria cap a l'esquerra, a un espai buit. Era una autèntica olla, de parets verticals, roges i negres, de pedra erosionada. Tenia un diàmetre dues vegades més llarg que la llanxa. La Botafoc s'hi anava introduint amb cautela. El patró, estretes les barres i les mans crispades a la roda del timó, maniobrava amb cura obsessionada.
Un esbart d'ocells, guiscant com corbs, voleiant mig encegats, envestiren cel amunt, buscant la sortida. Aquesta, cent cinquanta metres enlaire, era un cercle gairebé perfecte, dentat com una corona. Allí dalt l'esclat de la llum era grandiós: una irisació blanca i rosada, esplèndida, que es projectava un tros avall, com si caigués un núvol. Lluminositat que s'anava trencant fins a arribar a una claredat incolora i fresca, a flor d'aigua. La mar tancada era d'una rigidesa total, olorosa de sal i peix, i transparent: es veia el fons, ple d'algues negres i camalludes. Uns peixos foscos, d'un parell de pams, serpejaven escapant cap al passadís. Les roques d'arran de la superfície eren negres, atapeïdes de bogos, refulgents les agulles. Suraven ortigues, vermelles i flonges.
Per un instant, el clot repetí infinitament el soroll del motor. El patró va marcar la detenció de la màquina. Aquesta pegà dos badalls, emmudí. Al voltant del casc, s'anaven escampant baves olioses per l'aigua fina. El patró crida:
—Ancora!
Descarregà el motoret de proa, arrossegant la cadena. Es despenjà l'àncora, que caigué escandalosa com un pes mort. Esvergà la mar una forta glopada.
Ja s'havien acostumat a la claror estantissa del caló. Veieren, a la raconada més obscura, una barca fermada a una pedra plana i llarga, a sobre la qual, amb obra, havien estat fixades dues estaques. També hi havia una xarxa amuntegada, quatre senallons de palangres i un parell de rems. A sota d'un petit porxo de fusta, es veien algunes llaunes de gasolina i oli. D'aquell embarcador partia una escala estreta, irregular, que s'embrancava pel precipici, que en aquella banda feia una mica de rost. A trossos, l'escala era una simple costa, d'altres tenia els escalons de pedra natural. Pujava en forma de línia trencada fins a desaparèixer en la zona dominada per la llum del sol.
—Això és com un avenc! —mormolà el nostramo, mirant sorprès.
Tota la tripulació contemplava aquell forat immens, insospitat. El patró va manar de llançar un cap amb un ganxo contra l'embarcador. Quedà engrapat a la roca. Tiraren i la nau es mogué, girant la popa fins a quedar a dos metres de terra, la proa dirigida al passadís d'entrada. En Pere Marcó va saltar a terra i amarrà. Col·locaren la planxa. El patró va ordenar tesar fermalls i àncora. Els homes s'hi afanyaren, excitats davant el canvi que sofria el viatge.
El sol era alt, les vuit del matí. Es presentava una jornada calorosa i curulla de lluminositat. La mar s'havia picat una mica i al cel es formaven ratlles blanques, transparents, de núvols. Dos llaguts sortien de la badia de Sant Antoni i emproaven rumb al Vedrà. La costa iniciava altra vegada el penya-segat. A la boca de cala Salada, l'illot del mateix nom, inhòspit. Cal·ligrafiat contra la mar de tramuntana, el Cap Nono, carabassot omnipresent de més de dos-cents cinquanta metres, amb cabellera de pins, tallat a pic. De la seva base sorgia, elevació sobre la mar, la blanca Punta Galera. Un paisatge solitari, grandiós, el que anava des de Nono a un altre cap, de nom Negret, com el del sud de l'illa. La mar, tocant a terra, era d'un verd intens. El sol quedava darrera l'alta costa i les muntanyes, que projectaven un gran espai d'ombra, clara i fresca, que resseguia el litoral.
Les illes Margarides es destacaren, més enllà de Cap Negret, al nord-est.