Entre la memòria i l'enyorança, s'escamarlaven, ben arrapats, fins fa poc, els dos puntats de l'arcada, punxeguda, tan gran, del Pont Vell. Entre la memòria i l'enyorança, fidels a una realitat que la urpada, sempre brutal, d'una guerra s'havia endut aigua avall, com la correntia líquida que hi passava al dessota. En poc temps, en minuts només —la dinamita és ràpida— s'havien esfondrat segles d'història, que eren quelcom més que unes pedres llençades d'una vora a l'altra del riu amb una embranzida de paràbola, petrificada en bellesa d'arc damunt les aigües. Perquè la història, tant la dels imperis i de les nacions poderoses, com la de les ciutats, viles i fins llogarrets, no la fan només la materialitat dels monuments o edificacions inertes, sinó la sang, la saba; la vida amb què aquella matèria, dura i morta, batega. Els carreus duen ales i tot, volen, s'entaforen com follets, entremaliats i juganers, en els viaranys més secrets i mes íntims de l'esperit i del cor. Quina sort que sigui així! És això el que forma el món, el que li dóna 1'ànima. Altrament ens esmicolaríem en la vulgar, fugissera pols del no-res de la pura matèria.
Quina angúnia i quina punyida, allà dintre, quan en tornar, ja home, als trenta anys, viscuts en gran part fora, no sols de Catalunya sinó d'Espanya, a la vila nadiua —jo que n'havia sortit adolescent de quinze anys— i després de quins tràgics esdeveniments... la vaig trobar esguerrada, manca, com un mutilat de guerra. Li faltava un dels braços, el més bonic, el més antic, aquell, el primer de l'esforç d'arribar a l'altra banda del riu, allargassant-se per damunt del Ter, amb què la vila s'arrapava, valenta, a l'altra vora, i permetia, d'anys i panys, que els santjoanencs poguessin anar riu ençà, riu enllà del poble, dels camps, dels horts, dels turons, marges i prats per on discorrien els afers de les seves vides. Els meus ulls d'home fet no trobaren la imatge, incrustada en llur fondària des de petit i des de jovenet. Les arrencades del pont, ací i allà d'ambdues bandes, bo i mostrant les pedres i el morter esquinçats —duien el senyal de la violència— em semblaren dos monyons de braços escapçats, un enorme esvoranc en un cos humà... Feia trist. Realment ho era. En l'eixutesa del material petri, hi sentia traspuar aquella humitat de plor que molt finament Virgili, el poeta romà del temps d'August, veia fulgurar líquidament en el que no sembla humà, en l'inanimat: «també les coses tenen llurs llàgrimes».