Ens instal·lem a la sala on sol estar en Llorenç Villalonga. És lluminosa: per una vidriera dona a un pati interior, amb parral i coll de pou. Per sobre una paret mitgera surten les branques d'una palmera: és la de la casa on va morir i visqué dona Obdúlia Montcada, la Dama agònica. A una camilla, seu en Villalonga, seu la seva dona, Teresa Gelabert, que fa mitja. En Llorenç Villalonga escriu una carta, llegeix el diari, repassa una vella edició francesa del Larousse, explica que uns parents seus han estat molt contents de saber que un germà més aviat disbauxat s'havia tornat boig: així se l'haurà de tancar i no pecarà més. Penja una còpia d'un Tiziano. Sobre la xemeneia de marbre hi ha una estatueta que l'oncle capellà va portar de Roma. El temps és immòbil.
I entra el gat: un moix negre, no gaire gras, de miolar una mica esquerdat i mirada d'aviciament. Se'm posa damunt. Li rasco el coll i l'esquena. Ronca satisfet.