Ens hem partit el Llullu en quatre trossos i a mi m'ha tocat el braç dret. No l'hem esquarterat. Només el tenim estirat al terra de l'estudi, entre quatre adults que l'engrapem de cada extremitat. La Mercè s'ocupa de la cama dreta, la Rosa de l'esquerra i el Miquel del braç esquerre. El Jordi s'ha enfilat dalt d'una escala i s'ha calçat un arnés per penjar del sostre. Amorrat a la seva Canon com si fos una màscara de Carnaval, sembla un aligot ben a punt de caure en picat sobre la seva víctima.
—Sembla l'àngel dels Pastorets —diu la Carla, que ens mira asseguda al terra de l'estudi.
—Bon dia i bon sol —li respon l'àngel emmascarat. El terra és ple de retalls d'escuma que han aconseguit a la botiga d'uns matalassers dels de tota la vida. El centre de Granollers encara manté comerços singulars que sobreviuen a la plaga de la franquícia.
El Llullu recolza el cap en un d'aquests retallons i la cama dreta en una mena de falca improvisada. Només així el seu cos pot vèncer la força de la gravetat que l'esclafa contra el terra. Després d'algunes sessions de prova, hem arribat a la conclusió que aquest es el millor sistema per fotografiar el campió de la mobilitat reduïda com si estigués en moviment. [...]
—Estireu el braç tant com pugueu per no sortir a quadre —ens demana el Jordi des de les altures— i ja podem començar.
El procediment és senzill. El Miquel canta un color i els quatre que fem de crosses situem cadascuna de les extremitats del Lluís en la posició que ens marca el siluetejat d'aquell color. Llavors el Jordi es fa un tip de disparar i ens avisa.
—Ara el verd —diu el Miquel.
Desplacem uns mil·límetres l'extremitat fins que coincideix, poc o molt, amb el dibuix verd de l'atleta de sota. El braç que m'ha tocat és el de sota, de manera que resulta un pèl complicat fer-lo passar entre el retalló de matalàs i el cos del Lluís sense desequilibrar-lo. En teoria, el cap i les espatlles no s'han de moure de lloc.
—Perfecte —canta el Jordi—, ja el tenim.
—Ara el taronja —dirigeix el Miquel—; si podeu amb les mans per sota, millor.
El Llullu va de groc i taronja. L'hem vestit amb una mena de pijama d'estiu que passa per equipament esportiu. I vambes. Mentre provem d'encaixar el seu cos desmanegat en els patrons de conducta deis millors espècimens de la raça humana ens fem un tip de riure. Estirats per sortir el mínim a la foto, vivim una veritable catarsi que ens deixarà esgotats.
Mentre jec, feliç, no em puc estar de recordar aquelles primeres pel·lícules de Méliès o de Chomon plenes de trucs tan ingenus com eficaços. En recordo una d'un grup d'acròbates xinesos que fingien un castell de verticalitat impossible mentre jeien còmodament.
—No tanquis els ulls, Llullu —crida la Carla. Després vindrà un laboriós procés de filtratge. El Miquel haurà d'esborrar les nostres traces amb Photoshop i reemplaçar els pedaços que deixen les nostres mans amb trossos de roba o de pell copiats d'una altra banda. Serà una operació quirúrgica. Un empelt tan reeixit que fins i tot tindrà versió animada en Flash perquè el puguem veure córrer a la pantalla de l'ordinador, mentre de fons sona la banda sonora de Chariots of Fire.