Editorial Empúries - 2009 - Barcelona
Com que és l'hora de berenar, m'assec en una terrassa de
la plaça Rovira, ben a prop de l'estàtua de bronze d'en Rovira i
Trias asseguda en un banc. Avui li toca compota de pera.
Demano una volldamm i una cullereta. A la taula del costat dos
joves paguen les cerveses mentre discuteixen abrandadament
sobre la independència de Catalunya.
—Tu creus que el president Companys hauria canviat
l'anhel d'una Catalunya independent per no tenir un fill
esquizofrènic?
La pregunta em sobta, però no en puc pescar la resposta,
perquè els dos interlocutors s'aixequen i marxen del meu camp
auditiu abans de treure'n l'aigua clara. Em miro el meu Lluís i li
responc jo.
—Jo sí, xaval. Si cal em faig legionari —dic, encara sota
l'influx de la nostra desfilada triomfal Escorial avall—. Em faria
del Reial Madrid i tot, si servís d'alguna cosa.
El Llullu aixeca el puny esquerre en senyal de protesta.
Segurament té gana. Un intel·lectual potser trobaria una manera
de transformar la seva paràlisi cerebral en una metàfora del món
contemporani. En funció dels seus interessos projectaria el
col·lapse d'un ésser humà com ell al futur de Catalunya, el
capitalisme, el masclisme, la societat occidental o els drets
humans. Jo sempre he viscut del meu intel·lecte, però vaig
adonar-me a temps, crec, de la vacuïtat de les metàfores.
Per això només veig els llullus com una possibilitat
d'existència. Devastadora, això sí, però tan real com totes les
altres. Una possibilitat que exclou les connexions cerebrals i les
extraordinàries construccions que aquestes permeten, sense les
quals no podria estar escrivint aquestes paraules en una llengua
mil·lenària que comparteixo amb el president Companys i el seu
fill esquizofrènic. Les relacions amb el meu Lluís, però, són
sempre a través de la pell. L'intel·lecte no hi juga cap paper. Cap.
I sense intel·lecte no hi ha intel·lectuals, ni pensament ni llengua
ni metàfores ni metonímies ni sinècdoques ni cap mena de trop,
per més que m'entusiasmi la vida tropical que les paraules
permeten explicar.
Tot això que anys després escriuré l'hi acabo de dir ara en
veu alta, com aquell que parla amb un amic de les coses de la
vida, mentre em foto la volldamm i li dono la compota de pera a
cullerades. El Llullu es rellepa amb els ulls fits en la meva boca,
com si em llegís els llavis. No parpelleja. Només degluteix. Quan
acabo la perorata encara queda un culet de compota, però el
silenci el fa reaccionar. Agita les dues mans i fa un rot sòlid.
Contundent. Molt més clar que cap trop.
Ens hem partit el Llullu en quatre trossos i a mi m'ha tocat el braç dret. No l'hem esquarterat. Només el tenim estirat al terra de l'estudi, entre quatre adults que l'engrapem de cada extremitat. La Mercè s'ocupa de la cama dreta, la Rosa de l'esquerra i el Miquel del braç esquerre. El Jordi s'ha enfilat dalt d'una escala i s'ha calçat un arnés per penjar del sostre. Amorrat a la seva Canon com si fos una màscara de Carnaval, sembla un aligot ben a punt de caure en picat sobre la seva víctima.
—Sembla l'àngel dels Pastorets —diu la Carla, que ens mira asseguda al terra de l'estudi.
—Bon dia i bon sol —li respon l'àngel emmascarat. El terra és ple de retalls d'escuma que han aconseguit a la botiga d'uns matalassers dels de tota la vida. El centre de Granollers encara manté comerços singulars que sobreviuen a la plaga de la franquícia.
El Llullu recolza el cap en un d'aquests retallons i la cama dreta en una mena de falca improvisada. Només així el seu cos pot vèncer la força de la gravetat que l'esclafa contra el terra. Després d'algunes sessions de prova, hem arribat a la conclusió que aquest es el millor sistema per fotografiar el campió de la mobilitat reduïda com si estigués en moviment. [...]
—Estireu el braç tant com pugueu per no sortir a quadre —ens demana el Jordi des de les altures— i ja podem començar.
El procediment és senzill. El Miquel canta un color i els quatre que fem de crosses situem cadascuna de les extremitats del Lluís en la posició que ens marca el siluetejat d'aquell color. Llavors el Jordi es fa un tip de disparar i ens avisa.
—Ara el verd —diu el Miquel.
Desplacem uns mil·límetres l'extremitat fins que coincideix, poc o molt, amb el dibuix verd de l'atleta de sota. El braç que m'ha tocat és el de sota, de manera que resulta un pèl complicat fer-lo passar entre el retalló de matalàs i el cos del Lluís sense desequilibrar-lo. En teoria, el cap i les espatlles no s'han de moure de lloc.
—Perfecte —canta el Jordi—, ja el tenim.
—Ara el taronja —dirigeix el Miquel—; si podeu amb les mans per sota, millor.
El Llullu va de groc i taronja. L'hem vestit amb una mena de pijama d'estiu que passa per equipament esportiu. I vambes. Mentre provem d'encaixar el seu cos desmanegat en els patrons de conducta deis millors espècimens de la raça humana ens fem un tip de riure. Estirats per sortir el mínim a la foto, vivim una veritable catarsi que ens deixarà esgotats.
Mentre jec, feliç, no em puc estar de recordar aquelles primeres pel·lícules de Méliès o de Chomon plenes de trucs tan ingenus com eficaços. En recordo una d'un grup d'acròbates xinesos que fingien un castell de verticalitat impossible mentre jeien còmodament.
—No tanquis els ulls, Llullu —crida la Carla. Després vindrà un laboriós procés de filtratge. El Miquel haurà d'esborrar les nostres traces amb Photoshop i reemplaçar els pedaços que deixen les nostres mans amb trossos de roba o de pell copiats d'una altra banda. Serà una operació quirúrgica. Un empelt tan reeixit que fins i tot tindrà versió animada en Flash perquè el puguem veure córrer a la pantalla de l'ordinador, mentre de fons sona la banda sonora de Chariots of Fire.
Segons com, costa moltíssim trobar-li la vena. No sé què ho fa, però si no li encerten a la primera, podem estar-nos-hi una bona estona, abans no li treguin sang. Això ha estat sempre així, i ja ens hi hem avesat, com a tantes altres coses fatigoses, però mai fins avui no havíem arribat a aquests extrems. Fa tres nits que som a l'onzena planta després de cinc setmanes a l'Uci i la sang sembla haver desaparegut dels seus braços. El punxen una, tres, cinc vegades, i quan l'acumulació d'auxiliars i infermeres m'expulsa de l'habitació els dic que baixo un moment a fumar. Són les quatre de la matinada. Ascensors i passadissos estén buits. [...]
Aprofito que he baixat per femar-me'n dos de seguits. Mentre m'encenc el segon amb la burilla del primer m'adono que en un extrem del rectangle encimentat hi ha una estàtua encatifada de flors.
M'estremeixo. Llenço la segona burilla amb ràbia i pujo rabent. No sóc donat als mals auguris, però de vegades un detall com aquestes flors adolorides em provoca un vertigen sobtat.
L'ascensor triga molt a arribar. O a mi m'ho sembla. Tinc la boca eixuta quan en surto, a la planta onze. Recorro de pressa el camí rodó que mena a l'habitació i el panorama que m'hi trobo es desolador. Tot està exactament igual. Les quatre professionals l'envolten amb els nervis a flor de pell i la sang continua sense rajar. Intercanviem quatre paraules amb la infermera en cap. En tinc prou per adonar-me que tota aquesta estona se l'han passada perforant-li el cos sense cap resultat positiu. Un quart ben bo, sinó vint minuts o mitja hora. [...]
Ara ja gairebé són les cinc. M'acosto a les flors de l'estàtua i constato que desprenen dolors variats. Veig rams i rams. Qui hi deu haver posat aquests crisantems?, qui, aquells gladiols?, en honor de qui? Em ve al cap una certesa. Quan em mori no vull pas que em portin flors. Prefereixo regalar-ne i que me'n regalin en vida.
El procés punxaire s'allarga tant que baixo tres vegades més a fumar abans que, a quarts de vuit, un metge decideixi extreure-li la sang que els convé directament de la jugular. Cada baixada m'acosta més als rams de flors. Estic fatal.[...]
El tabac mata i jo dec estar mig mort a quarts de vuit quan un seguici gens fúnebre se m'acosta amb tot de rams i els diposita als peus de l'estàtua.
M'enretiro, per respecte al seu dolor, i m'adono que tots somriuen, xerren pels descosits, fins i tot riuen, com un grup d'amics que s'acomiada després d'una nit de festa a París.
Alço la vista. El sol il·lumina l'estàtua deis trons. Només ara m'adono que la dipositària de totes les flors és una mare amb un fill a la falda. Una estàtua de la maternitat. La gent que m'envolta acaba de celebrar el naixement d'una criatura. Buiden l'habitació de flors. Sento que diuen, enriolats, que ja no en caben ni al passadís. Aquest matí els donaran l'alta, entre calostres i meconis, i tornaran a casa amb el plançó que tot just ara comença la vida.
Pujo perplex. Després de l'atac a la jugular el Llullu dorm ben tranquil. Ja fa estona que ningú no el punxa. Els vampirs han fugit del seu costat, els neguits del meu i el futur torna a ser una possibilitat tangible.