Enmig dels vestigis de l'esplendor passada, ressaltava un pintoresc palau de formes moresques —per dir-ho d'alguna manera— que, de fet, va ser un dels cabarets més famosos de l'època. L'anomenaven el Bagdad i, per associació amb el cinema en tecnicolor, el vaig convertir en una arcàdia anhelada, que no vaig arribar a conèixer mai. Quan vaig tenir edat de poder-ho fer, ja s'havia esfondrat sota els embats de l'especulació immobiliària. I la poca cosa que en va quedar es mou en els àmbits estrets d'una sala de pornografia dura.
¡Bagdad! La ciutat dels somnis instal·lada al bell mig del Paral·lel. Les seves cúpules, els seus minarets, els jardins penjants, tot plegat brollant enmig de la misèria de la postguerra. Era així i no pas menys. Ocupava gairebé una illa sencera, i es presentava com un insòlit punt intermedi entre la serenitat gòtica de les Reials Drassanes i la cantonada del carrer Ample, on comença a tancar-se en ell mateix el formigueig frenètic del Barri Xino. I, per a més sorpresa, davant mateix del Bagdad, s'hi trobava el miserable cinema Hora, on vaig estar a punt de néixer.
Cada vegada que acompanyava el pare pels carrers de les putes o a les fantàstiques atraccions Apolo, cada vegada que anava amb el Cornelio a les revistes de l'Arnau, albirava les cúpules delirants del Bagdad despuntant per damunt de les seves falses muralles emmerletades.
Era propietat de la canzonetista la Bella Dorita, que durant una bona colla d'anys va tenir la fama de ser la dama més verda del Paral·lel. Les veïnes explicaven que al seu recer es manegaven suculents tractes comercials, perquè no hi havia cap personatge important que no passés un dia o altre per la seva pista.