En qualsevol cas, el carrer de la Pau és una meravella: no és únicament el carrer més bonic de València, sinó un dels carrers urbans més harmònics i atractius que conec. Vull dir carrer, no passeig ni avinguda, ni massa llarg ni massa ample, sense arbres ni altra bellesa que no siguen les cases. Són cases de quatre o cinc pisos, construïdes gairebé totes entre el 1890 i el 1910, que a València van ser anys d'optimisme i d'una belle époque de l'arquitectura. I són diferents però coherents, formen una perspectiva unitària però no avorrida, i hi ha façanes historicistes, acadèmiques, modernistes, i barrejades, més serioses, més ornamentades en ferro i en pedra, però no n'hi ha cap que destorbe el conjunt.