En Miquel... El veia davant meu, dues nits endarrera, tombat a terra, esbullats pel vendaval els seus cabells rossos, pregant-me que el deixés...
I l'endemà, ahir, el seu cos havia aparegut destrossat, inflat per l'aigua, sobre les mateixes roques volcàniques, al peu del pendent del camí, a flor de mar, a pocs metres d'on jo l'havia deixat.
Ofegat i destrossat per les roques, dictaminà el metge. Es feren indagacions: Krista s'havia acomiadat d'ell poc després de les deu del vespre. I ja ningú més no l'havia tornat a veure. Les deduccions foren breus: a causa del vent i de la fosca, havia caigut pel penya-segat; una vegada dins l'aigua, la cama enguixada no li havia deixat fer el més petit esforç. S'ofegà. Finalment, la mar el tirà contra les roques, damunt les quals el deixà. Poc després de mitjanit havia començat a amainar el temporal.
Ningú no l'havia vist després de les deu... Ningú... Jo vaig callar. Vaig callar i havia d'aguantar-me per a no rebentar en crits, horroritzat.
En Miquel havia caigut... Sí, per ventura en Miquel havia caigut. Però jo el vaig veure caminar, lentament, segur, i el vent no el podia haver tirat avall, a la mar! El cap em bullia. I encara que hagués passat així, que el vent l'hagués empès, ¿per què en Miquel no havia estat capaç d'evitar la caiguda? O... o... ¿havia estat ell qui, en una ratxa de desesperació, s'havia tirat a mar? ¿O potser havia partit, encegat de dolor, i li fallà el peu?
Fos com fos, em veia a mi i les meves paraules voletejant entorn d'un home que havia mort.
I aquestes imatges i aquestes preguntes m'encerclaven, aclaparadores. Encara avui, després d'haver passat tants anys, sorgeixen a vegades d'aquestes obscures zones, plenes de dits acusadors, que tots duem a dintre. Preguntes i imatges de monòtona i desesperada cançó, al voltant de les quals giren les nits d'insomni. I que ens recorden, una altra vegada, l'egoisme, l'orgull, tot aquest teixit de forces brutals que formen part del nostre genuí ésser. Que ens recorden que els remordiments i el dolor caminen sempre al nostre costat, com els ingenus àngels guardians que imaginava la gent medieval, al llarg del camí de la vida. Preguntes i acusacions que copegen l'home per dir-li que l'absoluta felicitat no passa de ser una pobra il·lusió, per molt que la desitgem.
Això, si hom, en lloc de doblegar-se sota la fosca, no té el misteriós poder d'alçar-se cap a la llum, cap a l'humà. I jo no vaig aconseguir-ho.
Anit passada havia tornat a sentir el buf calent de la febre. I el cervell ple d'al·lucinacions: em veia dret, rient triomfalment, davant aquell home desfet, feliç un moment abans, fregant-li per la cara tot el meu rancor.
I m'imaginava després el seu cos rebotant de pedra en pedra, submergint-se en la violenta mar, lluitant a la desesperada, mentre aquella cuirassa de guix l'estirava cap al fons. I després, inert, saturat d'aigua, pujant i baixant, damunt la cresta blanquinosa d'una ona, i pegant contra el rocam i quedant, per últim, sobre una gegantina roca erosionada, amb la pell esqueixada, les carns morades de cops. Un cos mort, de cara a la mar que anava aplacant la seva fúria, fins a convertir-se en una llisa superfície de plom, esperant el sol del matí per tornar-se d'un blau pur, intens.