En Jaume era alt, magre, escardalenc, amb un perfil semita, igual que el cognom. Tenia una calba elegant i a banda i banda els cabells s'estarrufaven sense estridència per donar-li un aire encara més intel·lectual. Vestia amb elegància moderada, capell, guants grisos i roba anglesa, si el pressupost ho permetia. Es movia amb parsimònia i era tímid i reservat fins al punt que semblava fins i tot distant. Només en l'àmbit de la tertúlia amical deixava la seva gravetat innata i s'obria en una rialla franca, sobretot després d'haver explicat una anècdota sucosa, però mai escatològica ni eròtica. Duia un bigoti una mica esclarissat, també blanc com el cabell, i traspuava una elegància senyorívola. En un saló el vèieu cerimoniós i atent, besava amb estil anglès la mà de les senyores i en qualsevol grup de la soirée literària o social els seus temes de conversa atreien els contertulians i fins i tot els passavolants perquè esdevenia un gran intel·lectual mondain.
El pare d'en Jaume —com l'anomenàvem familiarment a casa meva— era un burgès il·lustrat que el va posar en contacte amb la cultura. Bofill parlava amb una devoció immensa del seu pare, el qual estava molt orgullós del seu llinatge i en feia partícip el seu fill. En Jaume fou dissortadament el darrer d'una nissaga notable de farmacèutics el primer dels quals fou el seu rebesavi, que havia estat apotecari de cambra de Carles III. Havia comprat al segle XVIII una pairalia a Viladrau, anomenada després Ca l'Herbolari, i que el pare d'en Jaume va fer renovar arquitectònicament per Josep Puig i Cadafalch i hi donà un segell propi, amb estil modernista, però, com remarcava el mateix Bofill i Ferro, amb un aire pre-rafaelita. En realitat, el rebesavi volia la finca sobretot com a parc botànic i hi va dur plantes d'arreu d'Europa i fins i tot de Rússia.