Editorial Proa - 1999 - Barcelona
En Jaume era alt, magre, escardalenc, amb un perfil semita, igual que el cognom. Tenia una calba elegant i a banda i banda els cabells s'estarrufaven sense estridència per donar-li un aire encara més intel·lectual. Vestia amb elegància moderada, capell, guants grisos i roba anglesa, si el pressupost ho permetia. Es movia amb parsimònia i era tímid i reservat fins al punt que semblava fins i tot distant. Només en l'àmbit de la tertúlia amical deixava la seva gravetat innata i s'obria en una rialla franca, sobretot després d'haver explicat una anècdota sucosa, però mai escatològica ni eròtica. Duia un bigoti una mica esclarissat, també blanc com el cabell, i traspuava una elegància senyorívola. En un saló el vèieu cerimoniós i atent, besava amb estil anglès la mà de les senyores i en qualsevol grup de la soirée literària o social els seus temes de conversa atreien els contertulians i fins i tot els passavolants perquè esdevenia un gran intel·lectual mondain.
El pare d'en Jaume —com l'anomenàvem familiarment a casa meva— era un burgès il·lustrat que el va posar en contacte amb la cultura. Bofill parlava amb una devoció immensa del seu pare, el qual estava molt orgullós del seu llinatge i en feia partícip el seu fill. En Jaume fou dissortadament el darrer d'una nissaga notable de farmacèutics el primer dels quals fou el seu rebesavi, que havia estat apotecari de cambra de Carles III. Havia comprat al segle XVIII una pairalia a Viladrau, anomenada després Ca l'Herbolari, i que el pare d'en Jaume va fer renovar arquitectònicament per Josep Puig i Cadafalch i hi donà un segell propi, amb estil modernista, però, com remarcava el mateix Bofill i Ferro, amb un aire pre-rafaelita. En realitat, el rebesavi volia la finca sobretot com a parc botànic i hi va dur plantes d'arreu d'Europa i fins i tot de Rússia.
Aquell casal viladrauenc, al barri de les Paitides, que sembla que vol dir goja o dona d'aigua, servia de consol a Bofill i Ferro i hi somniava. Era el seu reialme. El recordo en plena guerra civil de 1936 passejant pel parc amb aquells solemnes i imposants arbres de mes de quinze metres, vells avets, cedres o sequoies, que en part havia plantat el seu pare. O podant fruiters en un dels racons de la finca. I sempre amb l'escalf dels masovers, en Jaume i l'Agneta, morts fa poc. O fent observacions sobre plantes remeieres o sobre els hàbits dels ocells. I pujant, malgrat que Bofill patia del cor, al capdamunt del seu territori (on no mancaven els horts a la part baixa) en un bosc que anomenava la Baga (l'Obaga) i on ell havia plantat els avui gairebé llegendaris Sis Avets, un dels quals va morir llampat, i que semblen centenaris. Bofill, que patia força per la minva de l'aigua de la font de Ca l'Herbolari, era el senyor d'aquell racó idíl·lic, d'aquella casa pairal on, com que tenia quatre pisos, havien estiuejat Carles Riba, Josep Obiols, Santiago Nadal i la família Panniker.
Algú va escriure que Bofill podia ésser un personatge de Proust. No diria tant, però sí que tenia empelts proustians, ja que dominava la seva obra a fons i va escriure, el 1928, el primer assaig en català sobre l'autor que anava a «la recerca del temps perdut». Proust, llegit al costat del Dant, del qual se sabia de memòria Vita nuova, però amb un coneixement privilegiat de Rainer María Rilke sobre el qual a la immediata postguerra va publicar, en castellà, un prodigiós pròleg estudi. I no oblidéssim Goethe, el Faust del qual Bofill comentava ja el 1926 a Revista de Poesia. I encara les converses d'Eckermann amb Goethe, que Bofill va traduir fa uns quaranta anys i que només la tenacitat d'Àlex Susanna ha aconseguit fer-les publicar fa poc en una bella edició catalana.