En evocar l'illa sento sempre el vent. El sento com el sentia allí, murmuri esllanguit de les brises a l'horabaixa o braol descordat de la gropada fent tremolar la fosca. Rafegues espetegants d'un oratge que bat els pinars o la lleugera marinada carregada de sentors de les algues iodoses. Un gris fi de gelor tramuntanenca o el tumult de remors calentes del botorn septentrional.
Sembla que Cabrera només existeixi com a espai sotmès a les expectants envestides o a les dolçors remotes de la rosa dels vents, la que volta i volta amb la volta del món que volta. L'illa morta en la mar viva i pentinada pel ventijol o trabucada per la borrasca. Nosaltres sota la carícia del vent, sota la lluita del vent. Les veus del vent.