En arribar a la plaça de la Catedral, hi veia comparèixer manteus de capellans en revolt pel cap dels carrers que allí moren: de lluny, el mestre de capella, pit a fora, rebent el vent amb tota l'extensió del cos ple de vida; més a prop, capellans menys importants, que provaven d'encletxar aquelles bufades homèriques, i, a mà dreta, entrant a un carrer que en revogint augmentava la frescor de l'aire, el sagristà major havia perdut el cap dins l'embolic del seu manteu perpendicularment fugisser cap al cel, i oprimia la sotana als turmells per tal de no ensenyar les calces. El vent es venjava d'aquesta resistència als seus designis ficant-se a la sotana que inflava com un montgolfier.
Això quan feia vent, que era la situació normal. Quan no, pel gener i al començ de maig i per les greus pesantors de juliol, una boira blanca pura fugia de la ciutat a poc a poc, enduent-se al mar els llençols on l'ànima de la ciutat havia dormit. Els capellans, tanmateix, aqueixos dies excepcionals passaven també corbats, perquè, a aquella hora, de consuetud era així. El carrer i la plaça olien a encens també, però no del més viu i nou que altres dies sortia de la Catedral com raptat, sinó del que el vent havia encabit a la pedra porosa dels murs exteriors, randats pel furoneig del buf del sud a l'estiu.