Els avalots contra els jueus de juliol de 1591 el van sorprendre en un hostal de Xixona, camí de tornada d'Oriola, on hi havia anat a reparar l'orgue de la Mare de Déu de Montserrat. Talment un foc que cremava arreu del regne, la notícia del bateig dels israelites arribà fins aquell cul de món de Xixona, i uns males pestes volien estossinar-lo allà mateix, mètode ràpid i expeditiu per fer-se amb la seua bossa, la caixa de les eines i la mula de pèl gris. Només la força de l'hostaler, fort com un roure, i l'argument persuasiu d'unes manasses que exhibien una destral de llenyater, el salvà del suplici, però acceptà que el batejaren per a eixir del mal pas. No calgué portar Isaac a l'església. El capellà hagué d'improvisar una cerimònia poc devota en l'abeurador de les cavalleries de l'hostal, després que li asseguraren dotze sous per l'administració del sagrament, un pollastre dels que sabia amanir l'hostalera i el vi imprescindible per tal que a cada mos no se li fera un assut a la gola.
Els gralls d'una cornamusa tocada amb tant d'entusiasme com d'encert reberen la vinguda del rector. Parnàs havia fet nit també a l'hostal, que s'alçava a la plaça major del poble, en la porxada de llevant. Per allà on passava la figura alegre i atrotinada d'aquest joglar, amb els vint anys acabats d'estrenar, convocava el rebombori amb peces poca-soltes compostes per ell mateix. Amb el seu instrument bequerut i juganer engalipava esposes honrades de pagesos sorruts, dones honorables d'artesans ensopits i, sobretot, viudes de qualsevol casta.