El visitant que, des de la plaça de Sant Jaume al final del carrer de Cavallers, està a punt de penetrar en el cor del Barri del Carme, ha de preparar-se per rebre impressions que poden anar des de la pura calma i la delícia fins a la desolació més completa. València, com altres ciutats d'Europa, és molt bella i molt lletja, molt antiga i molt nova, plena d'encerts i plena de desastres, i el Barri del Carme és un resum i concentració de tots els extrems. No s'estranyen, doncs, de trobar-hi alguns carrers rectes i completament nous i el laberint de l'antiga moreria, alguns palaus renovats i moltes cases en ruïna, sinistres edificis de deu o dotze pisos enmig de solars abandonats o entre casetes baixes, obres de restauració i demolicions massives, jardins seculars i construccions moderníssimes, misèria i bons restaurants, colors suaus, colors vius i colors morts i terrosos, joves pacífics, molts vells i pocs infants, coloms, gossos, gats, canaris i caderneres, venedors i consumidors de diversos gèneres de droga, portals de pedra i parets pintades de graffiti de tot color i filiació, fusteries, bars de conyac barat i partida de cartes, ferrers i tapissers, incursions nocturnes d'alguna tribu urbana (eventualment pseudo-nazis o similars), borratxos, anarquistes tranquils, moltes portes tancades, moltes finestres buides, i enmig d'un carrer un arc de muralla interior —el Portal de Valldigna— que sembla islàmic però és cristià. Ha estat en el curs dels segles un barri de moros extramurs, un barri de putes intramurs, un barri de filadors, blanquers, corders i terrissers, un barri de convents i de la primera classe obrera, i sempre un barri d'aquells que amb eufemisme històric se'n diuen populars, és a dir, de pobres. I en aquest moment, ningú no sap què és ni què serà.