El visitant innocent pot pensar, com pensen moltíssims veïns, que el palau del Marques de Dosaigües és la més completa mostra i representació del barroc-rococó valencià. La realitat és que aquest palau, en la reconstrucció de mitjan segle XVIII, tenia una façana llisa (amb pintures al fresc de l'arquitecte i pintor Hipòlit Rovira), simples balcons de ferro, i finestres i cornises sense cap ornamentació. Tot aquest marbre d'imitació rosa i verd, i el conjunt de la decoració de les façanes, és resultat d'una reforma pseudo-històrica de la segona meitat del segle XIX, completada i augmentada en aquesta segona meitat del XX. O siga, que abans era un palau seriós amb una portada excepcional, i ara aquesta ha quedat emmarcada en una mena de bombonera de luxe. Això no hauria d'impedir l'atenta contemplació de les esplèndides fantasies al·legòriques de l'escultor Ignasi Vergara: a dalt una glòria d'àngels i de nuvolets, i a baix els dos celebres gegants o atlants encorbats, les àmfores d'on naixen rius, a més de lleons, palmeres, rèptils, fruites i petxines. El senyor Giner Manuel Rabassa de Perellós, primer marques de Dosaigües i amic d'Hipòlit Rovira, mereix un petit record, encara que només siga per aquest encàrrec. Quant al Museu de Ceràmica instal·lat en aquest palau, hom no sap si admirar més la riquesa de les seues col·leccions -especialment de ceràmica valenciana medieval, setcentista i popular del XIX- o l'original desordre amb què van ser instal·lades, com una immensa acumulació dels tresors d'un col·leccionista (potser les reformes en curs canviaran aquesta impressió: 1992). Deu ser per això mateix, o perquè és molt divertit, o perquè la cerámica és molt atractiva, que aquest museu és segurament el més popular i visitat de València. Vull dir que no s'omple només de turistes i d'escolars sinó de tota mena de gent, i de famílies completes.