El visitant hauria d'arribar a la plaça del Temple venint des del pont del Real, a condició de no mirar a l'esquerra, on un grapat d'antics casals i palaus ha estat substituït per edificis moderns fora de lloc i plens de pretensions. Si gira a la dreta, doncs, trobarà un jardí estret a la vora del riu, amb plàtans i eucalíptus, escultures, i un banc de pedra del segle XVIII amb làpida i corona. Sería un atractiu racó romàntic, si no fóra pel trànsít incessant. A l'altra banda dels cotxes, la plaça és un mig triangle dominat pel convent i l'església de l'orde de Montesa, els successors valencians dels templers. La seu de l'orde, que era el castell de Montesa, prop de Xàtiva, va ser destruïda pel terratrèmol de 1748, i llavors Carles Ill va ordenar la construcción d'aquest voluminós i sòlid convent neocàssic. Però la severitat del conjunt queda mitigada per les palmeres de la plaça i per les cúpules de teules blaves, dos detalls valencians que podrien animar la vista del mateix monestir de l'Escorial. Després d'una visió tan clàssica i tan oficial -el Temple és seu de la Delegació del Govern, lloc de treball de funcionaris i de molta policia-, anirà bé una petita incursió per la Xerea; per exemple entrant pel carrer del Governador Vell fins a Comte de Montornès, i per Poeta Liern, plaça del Sant Bult i Josep Iturbi una altra vegada al Temple. La Xerea va ser un petit raval islàmic, i és encara una concentració de carrerons i d'atzucacs ofegats. Devia ser pensant en barris com llavors era aquest -i pràcticament tota la ciutat- que el 1393 els jurats de València es planyien perquè havia estat edificada «per moros a llur costuma, estreta e mesquina, ab molts carrers estrets, voltats, e altres deformitats». L'ideal d'aquells bons homes era ja la ciutat ortogonal, de carrers llargs i rectes, segons explica Francesc Eiximenis en Lo Dotzè del Crestià, dedicat precisament als jurats de València, on exposa «De quina forma deu haver ciutat bella e ben edificada». El problema és que aquesta ciutat, amb fama històrica de rica, ha estat sempre massa pobra per poder-se permetre un ideal urbà i portar-lo a la practica. En fi, el que és segur és que el visitant pot trobar aquests carrers més o menys interessants i típics, però els veïns de la Xerea continuen tenint els mateixos motius de lamentació, el 1992, que tenien els jurats del 1393. Hi ha ací també un nucli marginal de (mala) vida nocturna, però modesta, tèrbola i més aviat poc atractiva. La Xerea, a pesar de tot, té encara la seua pròpia animeta: la plaça del Sant Bult, on un dia va ser trobada, precedida d'una especial fragància, la imatge de Nostre Senyor, el Sant Bult, que dona nom a la plaça i és la devoció particular del barri.