El varen jutjar a Palma de Mallorca i l'enviaren a can Mir, la presó dels presos polítics, una antiga serradora i magatzem vell de fustes, una nau enorme amb pilars centrals en la qual hi havia entaforats més de mil homes. Un envà els separava dels lavabos i de les latrines. A l'altre costat de la paret, a fora, havien construït uns calabossos on els condemnats a mort passaven la darrera nit. Dia per altre llegien els seus noms, al capvespre sortien en silenci; sabien que de matinada els afusellarien.
A en Toni se li feia insuportable haver de viure a can Mir, on tot era tedi i feia olor d'humitat. Els dies se li feien eterns, i el cos se li anava entumint per manca d'exercici. Arraulit al seu racó, rumiava si els braços i les cames li tornarien a servir mai més per a alguna cosa, si podria tornar a moure'ls com abans, després d'aquella immobilitat forçosa.
En l'aire flotava una olor apegalosa de desinfectant que li recordava la d'una infermeria; era una olor sense vida com la que precedeix una cura dolorosa. L'atordia i el feia pensar en ferides descarnades, safates, agulles de sutura, tisores. Però el que mes li repugnava era el menjar, ell que no havia tastat mai res que no hagués vist preparar, no es podia empassar el ranxo, ni aixecar-se, ni dormir o cantar si li ho ordenava una veu anònima. Només havia cantat en la sobretaula de les matances del porc, cançons més antigues que el vent.
Una nit en Toni es va despertar. Sentia uns cops secs, com si amb una maça picassin a terra, a l'altre costat del mur.
-José, que ho sents?
En José es va mig desvetllar.
-Pesadillas, Toni.
Però no ho eren. Més endavant va saber que un grup de fanàtics havia intentat d'obrir un túnel des de l'exterior, per davall la paret, per entrar amb metralletes i matar els presos que hi havia allí dins. Ho varen descobrir a temps, i de llavors ençà els homes del fusell ja no solament havien de vigilar els presos, sinó també protegir-los.