El van dur de Gandia a València. Devia fer temps que no veia el carrer. L'aire, la gent de cada dia, la vida. Una cosa antiga i perduda, que li venia de nou. Com la salut a un malalt. El van traure de la presó de les Escoles Pies ben amarrat de mans, ansa per ansa, un guàrdia a cada costat. La conducció de presos era un acte públic. Les autoritats encara devien trobar edificant de mostrar-los així al ciutadania, traure'ls a la vergonya, reduïts, exposats a la curiositat. Volent sempre mirar al davant, ben lluny, o amb els ulls baixos, davant dels seus passos. Sense saber com tornar les mirades dels homes i dones que en aquella hora passaven pel carrer confiats, i lliures com no s'ho pensaven. Cada cosa, una cara, la mare que donava la mà al fill, una cadira vora la porta, la roba estesa als balcons, la mitja llum d'una botiga, tot els recordava el sabor de la llibertat, com un desig, només un tast. Vist i olorat de prop. Viscut en la pitjor companyia, entremig dels guàrdies. Uns homes duplicats en verd fosc, botonera metàl·lica i corretges negres, amb el màuser penjat al muscle. Tan igualats que semblaven d'una mateixa cara, encaixada en el tricorni, un barret de fer por, ben ajustar dalt del cap, que feia passar per malcarat el rostre més innocent. Redó sobre el front i pla al capdamunt, amb unes aletes planes al costat, unides a un paravent també pla, fent-los pantalla per darrere del cap. Un endergue irritant i absurd que devia contribuir bona cosa al poc humor dels homes que el portaven. Pensar perquè ningú, per molts que n'haguera vist, no s'hi acostumara mai.