Edicions Bromera - 2014 - Alzira
El van dur de Gandia a València. Devia fer temps que no veia el carrer. L'aire, la gent de cada dia, la vida. Una cosa antiga i perduda, que li venia de nou. Com la salut a un malalt. El van traure de la presó de les Escoles Pies ben amarrat de mans, ansa per ansa, un guàrdia a cada costat. La conducció de presos era un acte públic. Les autoritats encara devien trobar edificant de mostrar-los així al ciutadania, traure'ls a la vergonya, reduïts, exposats a la curiositat. Volent sempre mirar al davant, ben lluny, o amb els ulls baixos, davant dels seus passos. Sense saber com tornar les mirades dels homes i dones que en aquella hora passaven pel carrer confiats, i lliures com no s'ho pensaven. Cada cosa, una cara, la mare que donava la mà al fill, una cadira vora la porta, la roba estesa als balcons, la mitja llum d'una botiga, tot els recordava el sabor de la llibertat, com un desig, només un tast. Vist i olorat de prop. Viscut en la pitjor companyia, entremig dels guàrdies. Uns homes duplicats en verd fosc, botonera metàl·lica i corretges negres, amb el màuser penjat al muscle. Tan igualats que semblaven d'una mateixa cara, encaixada en el tricorni, un barret de fer por, ben ajustar dalt del cap, que feia passar per malcarat el rostre més innocent. Redó sobre el front i pla al capdamunt, amb unes aletes planes al costat, unides a un paravent també pla, fent-los pantalla per darrere del cap. Un endergue irritant i absurd que devia contribuir bona cosa al poc humor dels homes que el portaven. Pensar perquè ningú, per molts que n'haguera vist, no s'hi acostumara mai.
Calia donar-los temps que es cansaren de matar. Algun dia en tindrien prou. Imaginaven la taula del jutge instructor a caramull d'expedients. Se suposava que no triava. Aquell, quan allargava la mà, només agafava cada vegada el del capdamunt. Tot depenia d'aquells pocs papers, al despatx del jutge instructor. Quan li arribaven a les mans, el pres patia, sempre li feia fer una passa més, o totes les passes seguides, de correguda, cap al final. Era el seu cas. No podia ignorar que ja l'havien apartar del formiguer d'homes que esperaven a les Escoles Pies. Prompte faria l'any i mig que el tenien tancat allí. Sentia que havien començat les presses. Volien acabar. El seu cas ja no tenia espera.
A l'encreuament de Terrateig, van trobar una barricada de milicians. L'autobús s'hi va atura. en van pujar dos a comprovar la identitat i la condició dels passatgers. El salconduit que els va allargar era impecable. No hi havia res a dir. Li'l van tornar. Se'l va ficar a la cartera. Un d'ells, potser penedit de l'actitud massa respectuosa que havia mostrat davant el senyor retor, abans de saltar a terra, va dir a l'altre, eixe no arriba a Gandia. Ho va fer en veu prou baixa perquè ho sentiren en tot l'autobús.
No ho va encerrar. Ningú el va molestar i van fer cap a Gandia. El pare, la germana i ell van baixar de l'autobús al passeig de Germanies. Van camejar per la ciutat. En travessar la plaça del mercat, van veure eixir fumeguera per la porta de la seu. El mateix dia, el mateix moment que a Montitxelvo encara feien missa, a Gandia ja cremaven l'església. Es van afanyar cap al carrer de Sant Pasqual, on tenien parada les tartanes i, en la tartana de Colau, van arribar a Bellreguard. Com era previsible, els milicians vigilaven l'entrada del poble i el pobre capellà va creure que, si aquells sabien que ell havia arribar al poble, no calia amagar-se.
Un dia d'aquells dies van cridar Josep Andrés Momparler, «a Jueces», que deien. Va enfilar l'ample corredor. Al final, va travessar la reixa altíssima, que tancava la galeria i donava al Centre, davant la cabina dels vigilants. Des d'allí dominaven les quatre galeries, disposades radialment. Ell va seguir avant, cap al corredor lateral, el camí d'arreplegar notícies, males o pitjors, rarament bones. Va entrar en una de les saletes baixes de sostre que li va assenyalar el funcionari, migpartida per una reixa. Allò era «Jueces». El jutge instructor esperava a l'altra banda. O el seu secretari. Potser també el seu defensor, el tinent de presència esborrada davant els seus superiors. Què deuen voler ara? Li ho van explicar. No el mataven encara, de moment. Costava d'entendre. No era cap miracle, ni de la Mare de Déu, ni tan sols del capità general. Només un empastre. No pels testimonis dubtosos, o gens de fiar, ni per les contradiccions entre uns i altres, ni per les mancances inexplicables, ni per la part de veritat amagada al sumaríssim. De tot això, no hi havia res a dir. No hi trobaven cap defecte. No el podien matar perquè faltaven dos firmes en un paper. Calia repetir el consell de guerra. Li allargaven la vida. Quan el van aviar i se'n tornava cap a la cel·la, no sabem, ni potser tampoc no ho sabia ell mateix, si dins el seu pit es feia lloc una dèbil esperança o s'hi imposava només la certesa d'una agonia més llarga. La roda de l'any tornava a començar la volta. Amb una mica d'empenta que no s'esperava. Jugaven amb ell, al gat i la rata.
A la Presó Model de València Pepe el Carinyo va ser un home cèlebre. Es va comentar molt el seu cas. Rafael Saez, de Sueca, militant comunista que hi va coincidir durant uns quants mesos a la mateixa presó, recordava molts anys després una altra teoria sobre la detenció de Carinyo. Al pati de la presó va sentir parlar de traïdor, i no d'espia. No en el sentit d'agent heroicament ficat en la gola del llop per la pròpia iniciativa i habilitat. I hauria sigut un traïdor a la força. Deien que li havien detingut la dona i per salvar-la, i per salvar-se ell mateix, desesperat, s'havia avingut a col·laborar. Per això hauria venut els seus companys. Era, sens dubte, una teoria interessada. Els presos no desaprofitaven mai l'ocasió de fer quedar malament les forces de l'ordre.
Manolo Martínez, de Benetússer, militant comunista, va coincidir amb Pepe el Carinyo el mes de juliol del 1950 a la primera galeria de la Presó Model. La dels condemnats a mort. No el recorda bé. Només de vista i de nom. Sabia qui era. Havia sentit parlar d'ell.
N'érem vint o trenta, diu Manolo, i només eixíem al pati mitja hora de mati i mitja hora de vesprada. Estàvem tot el dia tancats, a soles. Un en cada cel·la, a part dels altres. Feia una calor de Maria santíssima allí dins. Teníem una aixeta i un poal, en un racó. Jo passava el dia omplint el poal d'aigua i abocant-me'l per damunt. Per poder-ho resistir. Venia un capellà i tocava a la porta. Preguntava si ens faltava res. Veges tu. No, home, ací tenim de tot.
Compartíem el pati amb els homosexuals. Ja veus quin pensament, ajuntar homosexuals i condemnats a mort. Diràs, per què? Hi havia un motiu. Me comprens? Com teníem la pena de mort, tots els que érem allí, es veu que estàvem considerats els presos de més formalitat de tota la presó. Eixíem al pati, véiem els homosexuals, estàvem junts i no féiem rebolica ni res. Si els hagueren tret als altres patis, dels que no eren condemnats a mort, no sé jo què hauria pogut passar. Algun desastre, segur. La veritat és que no teníem ganes de res. Quina broma havies de fer? Havíem d'esperar tres mesos condemnats i, l'última nit, a la matinada, et deien si t'indultaven o se t'emportaven cap a Paterna. A pegar-te quatre tirs.
Passats els tres mesos d'incertesa, a Manolo Martínez li van donar la noticia de l'indult una matinada, quan ja li havien tocat a la porta i s'havia vestit el tratge bo. Li l'havia dut sa mare a la presó, perquè volia anar mudar cap a Paterna i presentar-se dignament davant la fila de guardiacivils que, a una veu, tots alhora alçarien els fusells contra ell. Li ho van canviar per una pena de presó llarga. Però d'aquells noranta-dos o noranta-tres dies d'espera, no sabria què més dir. Era un temps que es feia llarg. No passava res.