El tapís
El gran tapís ens obre el paisatge a tot color:
el poema vivent de la Creació.
El Pantocràtor, centre del riquíssim tapís,
mostra el llibre del Sanctus Deus del Paradís.
Es fa la llum de sobte i esclata en tot la vida.
El colom aleteja damunt les aigües, crida
l'amor i l'alegria i manté, potent, el vol.
Sorgeix l'home amb la testa de flames —és el sol
i la dona amb la lluna i estels en harmonia—imatge,
en el pregon, de la Verge Maria.
Tot es desclou: veig termes, la muntanya i el camp
i com Eva, la dona, surt del costat d'Adam.
Som a ple sol: esclata el paisatge i, en el fons,
es mouen, en el temps, les quatre estacions.
Cada cosa al seu lloc, tot és arquitectura
d'amor. El temps es mou, vibrant, en l'Escriptura
i camino enardit i com fet home nou
pel cor d'aquest paisatge on Déu mateix s'hi mou.
Els quatre rius amaren conreus, camps i boscatge.
Sento el respir de Déu, copso la seva imatge
davant l'esplendidesa d'aquest tapís de lli
o de llana. Déu és en tot. Ell és aquí.