- 1983 - Santes Creus
La porta dels Apòstols
Com un cor ben obert es bada el panorama.
La porta enyora, encara, l'ombra, el caliu, la flama
del dotze apòstols. Ara, respiro l'infinit.
Oh font dels Lledoners! Oh terra! Oh esperit
de tot el que m'envolta! L'aire pur del saltiri,
les lloses blaves, pàl·lides de l'antic cementiri,
el coll de la cisterna, la plaça, el doll de pau
i un silenci pregon i l'ombra del palau
del bisbe, el campanar solemne com un cedre.
Oh catedral de càntics de la ciutat de pedra!
I la pedra és el Crist i l'Esperit el cor
amb sang de caritat i pedra que no mor.
Mare de Déu de la Pera
Mare de Déu de la Pera
en un angle de la plaça,
doneu sempre el Déu vos guard
a la nostra feble passa.
Mare de Déu de la Pera,
goig de nostra Avemaria
que sembrà en nostres conreus
el blat de l'Eucaristia.
Mare de Déu de la Pera,
obriu de la Seu la porta
i torneu amb vostre escalf
a vida l'ànima morta.
Mare de Déu de la Pera,
camí de la Seu, escala
que puja al replà del cel,
pla d'amor, íntima cala.
Mare de Déu de la Pera,
fontana de la sorpresa,
deu-nos de l'aigua del Verb
que té gust de saviesa.
Mare de Déu de la Pera,
pareu l'amor de la taula,
llesqueu-nos amb vostre Fill
el pa i mel de la Paraula.
Mare de Déu de la Pera,
d'alabastre i camperola
amb la mirada de llum
i suau com la viola.
Mare de Déu de la Pera,
Mare que dóna i es dóna,
des del replà de la Seu
vetlleu la fe de Girona.
La rosassa
Com una rosa eterna, a sol ponent,
la rosassa corona el sentiment
i la carn de la pedra, el fonament.
Els finestrals multicolors, cristall
de llum, com il·luminen el detall
de la volta del temple, en devessall!
Cau la tarda i es fon, a poc a poc,
la vida, però resta en el seu lloc,
rostre d'amor, el Diamant de foc.
Com la rosassa, ull de la seu endins,
som contrallum del Crist i nous instints
de caritat que il·lumina els camins.
Com una rosa, o Esperit!, aculls
la meva flaire entre joia i tribulls,
les llàgrimes que salten dels meus ulls.
El baldaquí
Espluga feta amor i àliga alabatent
d'argent,
el baldaquí corona l'ara del presbiteri.
L'ombra de l'Esperit
li dóna l'harmonia i el sentit
que brolla del misteri.
I les quatre columnes, com uns xiprers de llum
i foc de quatre flames que crema i no es consum,
vetllen l'ara del Crist talment un parteratge,
com l'Esperit feia ombra a la Verge, en el missatge
d'ésser Mare del Verb, i, amb un alè pregon, renovaria
el món.
Peça única d'un fons de meravella única
sota l'única volta. Té l'Esperit per túnica.
L'estol de sants encercla la carn d'aquesta joia.
Presència del verb, carn verge de la Noia
que porta, en el silenci d'aquesta sola nau,
la caritat, la pau.
El pern del baldaquí és el Crist. Joiós, corona
la Verge. Que coroni la testa de Girona.
Cadascú sigui l'ombra del Crist bo i fent camí
per cims i fondalades. I trobi, a mans besades,
el rostre de l'amor, l'olor de les petjades
del cor del baldaquí.
Cap d'Estopa
Damunt la porta de la sagristia
—relíquia d'història d'un dia—
veig l'urna de les cendres de Berenguer segon,
el Cap d'Estopa.
L'urna, dirie's, és com una copa
que serva la fi tràgica del comte. Hi ha un pregon
silenci que respira pregària i amor.
Caigué sota els seus peus, mor de dolor, l'astor.
El tapís
El gran tapís ens obre el paisatge a tot color:
el poema vivent de la Creació.
El Pantocràtor, centre del riquíssim tapís,
mostra el llibre del Sanctus Deus del Paradís.
Es fa la llum de sobte i esclata en tot la vida.
El colom aleteja damunt les aigües, crida
l'amor i l'alegria i manté, potent, el vol.
Sorgeix l'home amb la testa de flames —és el sol
i la dona amb la lluna i estels en harmonia—imatge,
en el pregon, de la Verge Maria.
Tot es desclou: veig termes, la muntanya i el camp
i com Eva, la dona, surt del costat d'Adam.
Som a ple sol: esclata el paisatge i, en el fons,
es mouen, en el temps, les quatre estacions.
Cada cosa al seu lloc, tot és arquitectura
d'amor. El temps es mou, vibrant, en l'Escriptura
i camino enardit i com fet home nou
pel cor d'aquest paisatge on Déu mateix s'hi mou.
Els quatre rius amaren conreus, camps i boscatge.
Sento el respir de Déu, copso la seva imatge
davant l'esplendidesa d'aquest tapís de lli
o de llana. Déu és en tot. Ell és aquí.
La vall de Sant Daniel
Intimitat de la tarda.
L'ocellada hi canta amb zel
i el rierol amanyaga
la vall de Sant Daniel.
Aquí reneix l'alegria
i es sotmet el cor rebel
a la pau i li dóna aire
la vall de Sant Daniel.
Canten les benedictines,
cor obert i sense vel,
i recull el càntic verge
la vall de Sant Daniel.
Es va condormint la terra,
i jo, sota el cobricel
de l'estelada, respiro
la vall de Sant Daniel.
Els sentits, corpresos, veuen
com apunta el primer estel.
Capvespre de la lloança,
la vall de Sant Daniel.
Quina frescor de paisatge!
L'Esperit hi posa rel
i li dóna carn i arbre
la vall de Sant Daniel.
Arborat de l'espectacle
la boca se'm torna mel
i em fa transparent el rostre
a vall de Sant Daniel.