El sol de la vesprada de Pasqua, alt encara en el cel blau aquell últim diumenge de març, era un sol de llum clara, de llum tèbia, i ell es llevà la jaqueta, es va estirar damunt de l'herba verda i es posà el mocador blanc obert sobre la cara. Tancà els ulls i buscà la mà d'Irene, al seu costat, descansarien junts, com tants dies a casa. Al seu voltant, les músiques de ràdio i les cançons, els crits d'infants jugant i les veus dels adults, omplien l'aire del parc de ciment blanc i de gespa nova allà on fins molt pocs anys abans hi havia hagut un riu obrint-se pas enmig d'una selva de canyes, però no havien vingut a buscar el silenci, havien vingut buscant el sol i a fer un frugal berenar de Pasqua, ja s'havien trencat al front els dos ous durs simulant un assalt infantil per sorpresa, se'ls havien menjat a mossets acompanyats de fulles de lletuga i amb un pessic de sal, havien begut només uns glopets d'aigua mineral d'una botella, i del termos s'havien servit un gotet de cafè, després ella s'havia estirat, de cara al sol i amb els braços oberts, ell amb la cara coberta es va quedar mig endormiscat.