El seu col·legi, però, s'havia salvat del bombardeig, tot i que en poc temps quedaria, potser, com una illa enmig de la devastació, el pati estava intacte amb el claustre robust d'arcs de pilars quadrats, i assegut en un banc a la porta de la biblioteca l'esperava, tal com havien acordat per telèfon, el pare Francesc Casterà, que havia estat professor seu d'història de la literatura i també de llatí, i que molts anys més tard, ja jubilat de la docència, havia volgut escriure, dirigida pel seu antic alumne, una tesi sobre els inicis de l'ensenyament modern a la València del segle XVIII: en alguna activitat profitosa, havia dit, he d'ocupar el temps que em queda mentre espere que em criden d'allà dalt. Ara devia tindre ja més de vuitanta anys, i no duia sotana com quan era professor seu els anys cinquanta, sinó un jersei gruixut gris clar amb cremallera oberta i camisa blanca i corbata blau fosc, ni portava tonsura sempre ben afaitada com un forat enmig dels cabells negres curts d'home jove sinó cabells llargs ondulats blanquíssims d'ancià encara elegant i saludable, amb la sotana també anava elegant i estirat, recordà. Es van abraçar lleument, tocant-se a penes, quasi una abraçada litúrgica, en altre temps li hauria besat la mà.
«Tenia ganes d'ensenyar-te com ha quedat la biblioteca, després de la reforma», digué el pare Francesc. «Hauries d'haver vingut ja fa temps, val la pena. No hi ha en tot València un espai com aquest.»
Va mormolar una excusa quasi inintel·ligible, alguna cosa com «té raó té raó però ja sap...» avergonyint-se'n al mateix temps que ho deia, i la biblioteca era realment un espai extraordinari, o almenys extraordinari a València on certament no hi havia, dedicada només als llibres de fa un segle i dos segles i tres, cap altra sala com aquella tan gran tan perfecta, era un espai sever presidit per una columna central baixa i robusta des de la qual naixien i es formaven voltes amples, una arquitectura d'època neoclàssica que tanmateix pareixia una obra del primer renaixement, o la sala d'armes d'un castell francès.
No era la Biblioteca Bodleiana, ni la del Palazzo Farnese de Roma amb aquelles sales de sostre altíssim amb balconades de fusta i escales, ni la de Princeton catedral dels llibres amb soterranis de corredors infinits, ni la del col·legi d'Eton que són salons com de palau d'un noble erudit i bibliòfil, amb l'exemplar de la Bíblia de Gutenberg que ell havia venerat devotament una vesprada plujosa en un estat pròxim a l'èxtasi contemplant aquells fulls amb columnes de tipografia gòtica perfecta, les caplletres encara dibuixades a mà, i pensant que d'allò, recordà, d'aquell invent, d'aquell primer llibre imprès el 1456 el mateix any que el nostre papa Calixt III Borja valencià aturava els turcs a les portes de Belgrad, ha eixit tota la civilització que en diem moderna: sense un primer llibre imprès, no hi hauria més llibres impresos, i llavors, què seríem nosaltres?; aquesta del seu col·legi no era cap biblioteca històrica o famosa, però era un espai d'aire sòlid, clàssic i seriós, hi havien instal·lat tot al voltant armaris nous de bona fusta fosca amb els milers de llibres relligats antics que ell havia conegut tants anys en prestatgeries mig corcades que ocupaven una galeria circular elevada a l'església redona on cada dia assistien a missa distrets i ensonyats sota la cúpula més gran de València i ell molt sovint alçava el cap i mirava els llibres a distància amb més interès que l'altar, els llibres tota la seua vida, des de l'adolescència remota en un col·legi neoclàssic, des de sempre.