El portal nou és un bell ectoplasma de pedra de morter i dos torres amb merlets, germà menut en edat i tamany del veí portal de Quart, nascut aquell a finals del XV i mort prematurament, i d'ací la seua ja eterna condició ectoplasmàtica. Va ser arrossegat per la decretada caiguda de les muralles amb les habituals excuses de modernitats i apertures, i la realitat sempre més prosaica d'haver de donar una destructiva ocupació als milers de treballadors abocats a la misèria -mitjans del segle XIX, proletariat urbà amb inquietants tendències- per la decadència i crisi definitiva de la indústria de la seda.
Se'n manté el vaporós ectoplasma perquè el seu espai encara ho fa, i el nom també, i una volta a l'any, durant uns dies molt pròxims a la primavera, la falla de Na Jordana planta la seua carnalitat al bell mig dels seus dominis, recreant de manera tan transitòria com repetida -pira expiatòria inclosa- la perduda monumentalitat del Portal Nou.
Enfront, però d'esquena al riu i des de dalt d'una columna, una imatge de la Mare de Déu del Carme mira i mirarà al barri del seu nom. Si pogueren vore, els seus ulls de metall vorien, travessant l'ectoplasma, el carrer de Salvador Giner i la lleu depressió del terreny que tant convida a caminar i a endinsar-se en el barri. O a desfilar ordenadament, com ho feren els francesos quan guanyaren la ciutat durant la guerra napoleònica, perquè per ací entraren passant per baix de l'arc del portal llavors encara viu, o per davant del convent de Sant Josep i la seua austera façana o el seu secret jardí, avançant pel carrer per davant de la casa on viuria més d'un segle després el pintor Salvador Tuset, o per davant de la finca on, pocs anys més tard d'aquella entrada marcial per eixa via, naixeria el músic Salvador Giner, i que porta el seu nom (antic de Llíria, antic del Portal Nou) i el seu record des de 1905.
En bona part territori exterior de la ciutat musulmana, fins a la construcció de la muralla cristiana en 1356 els horts i carrers de l'actual barri del Carme no adquiririen la condició urbana més estricta. Així i tot, durant segles aquells pocs carrers i moltíssims horts mantindrien un caràcter de raval d'alguna manera intern, acollit als murs de la ciutat però d'activitats o funcions tan necessàries com de pati interior: celebèrrim bordell, sempre conflictiva morería o blanqueria (lloc on es preparaven les pells per a ser adobades) amb els forts i desagradables efluvis no aptes per a tots els públics.