El poble està situat damunt d'un turó i defensat del Nord per la Serra que l'allibera del fred de la tramuntana, no gaire lluny de les terres pairals i llegendàries dels Bearns, i de Sa Coma, que havia format part d'elles, on hi vivia encara, hermètica i despòtica, la meva àvia paterna.
Es tracta d'un poble agrest i pintoresc. Podria tal volta anomenar-lo Bearn, perquè, sense entrar en discriminacions geogràfiques, la veritat és que aquells paratges de la Serra apareixen avui en el meu record unificats per una mateixa vivència. Parl de vivències, no de veritats objectives, en les que no crec. La veritat suprema, metafísicament parlant, és subjectiva, creació personal de l'individu, sense el que res no existiria. Per altra part, plagiant mossèn Antoni Pedrissa, vicari de la Parròquia, que és poeta i autor molt erudit d'un llibre sobre aquestes contrades, diré que si la meva rondaia s'ho mereix, prou que ho aclarirà tot la tafanera posteritat i que, en cas contrari, no valdria la pena ocupar-se de l'assumpte. De moment, al lector li bastarà saber que l'escenari on discorre el meu relat porta, com diria mossèn Riber, un nom ingràvid i tintinejant igual que una campaneta.
Conec aquells llocs des de menut, perquè en vida de la meva senyoràvia passava temporades a Sa Coma de Bearn i m'agradava trescar-los, quasi sempre sol o acompanyat de Sultán, un ca de pastor que m'estimava molt, aficionat com jo a les llargues excursions solitàries.