3 i 4 - 1992 - València
El poble està situat damunt d'un turó i defensat del Nord per la Serra que l'allibera del fred de la tramuntana, no gaire lluny de les terres pairals i llegendàries dels Bearns, i de Sa Coma, que havia format part d'elles, on hi vivia encara, hermètica i despòtica, la meva àvia paterna.
Es tracta d'un poble agrest i pintoresc. Podria tal volta anomenar-lo Bearn, perquè, sense entrar en discriminacions geogràfiques, la veritat és que aquells paratges de la Serra apareixen avui en el meu record unificats per una mateixa vivència. Parl de vivències, no de veritats objectives, en les que no crec. La veritat suprema, metafísicament parlant, és subjectiva, creació personal de l'individu, sense el que res no existiria. Per altra part, plagiant mossèn Antoni Pedrissa, vicari de la Parròquia, que és poeta i autor molt erudit d'un llibre sobre aquestes contrades, diré que si la meva rondaia s'ho mereix, prou que ho aclarirà tot la tafanera posteritat i que, en cas contrari, no valdria la pena ocupar-se de l'assumpte. De moment, al lector li bastarà saber que l'escenari on discorre el meu relat porta, com diria mossèn Riber, un nom ingràvid i tintinejant igual que una campaneta.
Conec aquells llocs des de menut, perquè en vida de la meva senyoràvia passava temporades a Sa Coma de Bearn i m'agradava trescar-los, quasi sempre sol o acompanyat de Sultán, un ca de pastor que m'estimava molt, aficionat com jo a les llargues excursions solitàries.
El despatx era més aviat menut, dominant una vall esplèndida. Rere la taula escriptori, el senyor i vicari, mossèn Antoni Pedrissa —ulls negres i vius, pell colrada de sol— semblava un moretó. Tenia al seu davant una espècie de faristol i declamava gravement un poema de Virgili, traduït per ell, que li havia valgut, en temps de Primo de Rivera, l'ingrés a la Reial Acadèmia de la Llengua i el tractament d'Excel·lència.
La pronunciació era bella i els hendecasíl·labs perfectes. Arribàvem ja al suïcidi de Dido, la malguanyada reina de Cartago, que mossèn Pedrissa apel·lava «magnífic suïcidi», però la meva atenció es dispersava per la finestra oberta al cel blau, al cant de les cigales i al batec de l'aclaparadora tarda de sol:
«la gran Dido se desfà per l'aire».
Doncs bé, coet cremat. El vicari ha interromput la lectura per beure un glop de llimonada i assaborir un «magnífic» que jo he llançat en veu baixa i reverencial.
—Li agrada?
—M'encanta, Vicari; pobra Dido. Enees no se la mereixia.
—¿No sembla escandalós que un sacerdot descrigui un suïcidi?
—No, quan es tracta d'una obra mestra.
—Mèrit de Virgili.
—I del traductor, vicari. I del traductor.