Casa de Llorenç Riber

Autor: Llorenç Riber i Campins
Obra: La minyonia d'un infant orat , 1974
Pàgines: 10-11

Sabreu, doncs, que un cap-al-vespre de juny de l'any l88..., dins una casona baixa gairebé aferrada a la robusta i noble paret de l'església parroquial, a la plaça mateixa de la vila, una parella de casats novells, alegre i pobra com un parell d'orenelles, acomodaren llur niu de fang i de palla.

Diu que als primers mesos de matrimoni, marit i muller, com no tenien taula, menjaven a mitges pa amb amor, que és més gustós que no pa amb mel, damunt una barcella trabucada. A aquesta original Taula Rodona no tardà gaire d'arrambar-s'hi un nou cavaller: jo. Vaig néixer a l'any i tres mesos de matrimoni, setmesó, xerec i negre. Un home vell, dels mes facetos i divertits de la vila, que vengué a casa nostra a brufar el meu naixement, en veure'm tan ruec, va anunciar als meus pares inquiets: No el veureu ballar a la plaça. Al capellà que va fer-me cristià li deien:

Don Ventura. El dia que la meva mare sortí a missa, post partum, va trobar baix del portal de l'església una colla de botons d'or. No sé que la meva venguda al món fos acompanyada de

més presagis.

Del meu naixement ençà, el petit bres d'om ja fou sempre ple a casa nostra. Encara existeix. Ara arraconat i oblidat, després de tants d'esplets, no se sap avenir a l'oci ingrat i sense glòria; enyora els plors i la somnífera dolçura del vou-veri-vou i les melindroses cadències d'altres temps.

Autor: Joan Santamaria i Munné
Obra: Visions de Mallorca , 1955
Pàgines: 217-218

Després hem seguit a l'atzar els carrers de Campanet i, un cop fet el tomb, hem preguntat a un vailet on és la casa de don Llorenç.

—Venguen—ens ha respost, amb una prosopopeia d'introductor d'ambaixadors.

Don Llorenç és una glòria de Campanet. Els seus conveïns tal volta no saben ben bé de què va, per bé que els consta que don Llorenç escriu versos pulcrament cisellats, una prosa admirable i que la seva personalitat literària és una cosa molt sòlida i claferta de prestigi, tan aviat assolit sota el cognom de Campfullós, com el de Guinart, com el de mossèn Riber, que és el seu propi. El nostre amic, que estava fent la sesta, es posa la sotana i ens ve a rebre amb els braços oberts. Ens mostra la seva copiosa llibreria, la seva exquisida col·lecció de coses d'art de Mallorca, el seu hortet i la seva cambra d'estudi, des de la finestra de la qual s'atalaia un panorama que us deixa els ulls materialment encisats.

Don Llorenç se'l sap de cor, és clar, aquest panorama, i mentre ens el descriu amb aquell èmfasi que l'ocasió reclama —allí Búger, allí Sa Pobla, allí Muro, allí Santa Margarida, allí Sineu i allà d'enllà de tot, tancant l'horitzó, els pics de cornalina del Massís de Capdepera —diríeu que els seus ulls negres l'amoixen passionalment.

Autor: Llorenç Villalonga i Pons
Obra: La bruixa i l'infant orat , 1992
Pàgines: 47-48

El poble està situat damunt d'un turó i defensat del Nord per la Serra que l'allibera del fred de la tramuntana, no gaire lluny de les terres pairals i llegendàries dels Bearns, i de Sa Coma, que havia format part d'elles, on hi vivia encara, hermètica i despòtica, la meva àvia paterna.

Es tracta d'un poble agrest i pintoresc. Podria tal volta anomenar-lo Bearn, perquè, sense entrar en discriminacions geogràfiques, la veritat és que aquells paratges de la Serra apareixen avui en el meu record unificats per una mateixa vivència. Parl de vivències, no de veritats objectives, en les que no crec. La veritat suprema, metafísicament parlant, és subjectiva, creació personal de l'individu, sense el que res no existiria. Per altra part, plagiant mossèn Antoni Pedrissa, vicari de la Parròquia, que és poeta i autor molt erudit d'un llibre sobre aquestes contrades, diré que si la meva rondaia s'ho mereix, prou que ho aclarirà tot la tafanera posteritat i que, en cas contrari, no valdria la pena ocupar-se de l'assumpte. De moment, al lector li bastarà saber que l'escenari on discorre el meu relat porta, com diria mossèn Riber, un nom ingràvid i tintinejant igual que una campaneta.

Conec aquells llocs des de menut, perquè en vida de la meva senyoràvia passava temporades a Sa Coma de Bearn i m'agradava trescar-los, quasi sempre sol o acompanyat de Sultán, un ca de pastor que m'estimava molt, aficionat com jo a les llargues excursions solitàries.

Autor: Llorenç Villalonga i Pons
Obra: La bruixa i l'infant orat , 1992
Pàgines: 55-56

El despatx era més aviat menut, dominant una vall esplèndida. Rere la taula escriptori, el senyor i vicari, mossèn Antoni Pedrissa —ulls negres i vius, pell colrada de sol— semblava un moretó. Tenia al seu davant una espècie de faristol i declamava gravement un poema de Virgili, traduït per ell, que li havia valgut, en temps de Primo de Rivera, l'ingrés a la Reial Acadèmia de la Llengua i el tractament d'Excel·lència.

La pronunciació era bella i els hendecasíl·labs perfectes. Arribàvem ja al suïcidi de Dido, la malguanyada reina de Cartago, que mossèn Pedrissa apel·lava «magnífic suïcidi», però la meva atenció es dispersava per la finestra oberta al cel blau, al cant de les cigales i al batec de l'aclaparadora tarda de sol:

«la gran Dido se desfà per l'aire».

Doncs bé, coet cremat. El vicari ha interromput la lectura per beure un glop de llimonada i assaborir un «magnífic» que jo he llançat en veu baixa i reverencial.

—Li agrada?

—M'encanta, Vicari; pobra Dido. Enees no se la mereixia.

—¿No sembla escandalós que un sacerdot descrigui un suïcidi?

—No, quan es tracta d'una obra mestra.

—Mèrit de Virgili.

—I del traductor, vicari. I del traductor.