El nostre campanar és de planta quadrada, nascut a mitjans del XVII i bastit tenint com a model el de Sant Joan del Mercat (amb qui té realment un paregut més que notable, no sempre apreciat per la ciutadania), i va ser rematat un segle després (una construcció digam-ne parsimoniosa) amb el cupulí de teules blanques i blaves que sosté el penell més bell de la ciutat, el conegut com a Angelot del Carme, un transsumpte d'àngel protector (angelot pel seu bon tamany, hiperbòlicament a la valenciana manera), i que ha marcat la línia del cel de la ciutat de les últimes centúries amb la seua mitològica silueta.
El campanar, tot i la tranquil·la bellesa que desprén, des de la mateixa plaça del Carme veu relegada la seua importancia per la impactant façana (més retaule que façana en realitat) d'una progressió ascendent cap al barroc, temps de luxuriosos excessos quan va ser finalitzada.
Als peus del campanar i la façana, la plaça del Carme –que inicialment era de dimensions prou més reduïdes que l'actual-, va constituir-se des de molt poc després de la fundació del convent com a centre de celebracions i punt de referència del barri, categoría que d'alguna manera conserva, encara que siga com a escenari d'inofensives estampes costumistes com els miracles de sant Vicent o l'anomenat cant de l'estoreta, representació que servix de pòrtic a les festes falleres, i que va ser traslladat a esta plaça per l'estretor de la ubicació originària, la veïna plaça de l'Arbre, espectacles que una estàtua del pintor Joan de Joanes allí plantada es perd any rere any perquè els seus ulls miren eternament al cel, al campanar i a l'església, com si la cosa no anara amb ell.
Però el dia a dia de la plaça del Carme és el d'un espai en calma, obert dins d'un conjunt bigarrat de carrers, i que ha vist passar i viure al seu voltant mostres variades de l'heterodòxia ciutadana: la moreria, el bordell o el naixement i la consolidació, allà pels finals dels anys seixanta del segle passat, d'una manera de viure o de divertir-se (perquè viure deuria ser sempre divertir-se) que trencava els motles establits per l'ortodòxia imperant.