El món s'acabava al Pes de la Palla, perquè, a l'altra banda de la Ronda, els espais s'ampliaven de tal manera que cap nen normal no hauria gosat creuar-los.
Tot i que ja no existia la forma física de les muralles, l'escissió entre mons diferents era clarament perceptible i encara ho va ser molt més quan els carrers de la meva infantesa van començar a degradar-se amb l'excés de població, el caos urbanístic i la incúria. El símbol dels murs elevats que separen les classes socials va ser, llavors, més palpable. El vell i desacreditat concepte de barris baixos va anar ascendint fins a envair espais que en un altre temps havien gaudit d'un cert crèdit.
Al Pes de la Palla, s'hi alçava una fàbrica portentosa d'estil modernista que avui ha desaparegut per cedir el lloc a una espantosa casa de veïns. Mes enllà, hi havia un edifici amb les finestres que semblaven sempre tancades i que, en lloc d'una escala normal, tenia una ombrívola entrada de garatge, tot plegat senyals que corresponien a la famosa casa de barrets coneguda com el Niu d'Or. A l'altra banda, hi apareixia un local gegantí anomenat Gran Price, a la pista del qual, no menys gran, hi van tenir lloc, al llarg dels anys, els fets més espectaculars del barri: maratons de ball, combats de lluita lliure, campionats de boxa, exhibicions de bàsquet i, fins i tot, les avorrides xerrades del pare Peyton, promotor de la campanya del rosari en família.
A partir del Gran Price, començava el barrí que els grans anomenaven l'Eixample. Jo vaig aprendre a distingir-lo perquè, al final dels seus llargs carrers, s'hi produïa un rar prodigi: hi apareixia la muntanya del Tibidabo dominant tota la ciutat.