El fet fou aquest: Alexandre, el fill del senyor Escolàstic, que tenia la passió de la caça, una nit no va tornar, havent partit a trenc d'alba. S'organitzà una batuda, la gent dispersant-se amb torxes de resina pels corriols de muntanya, donant grans veus que el ressò s'emportava i tornava, injectant d'insòlita i nostàlgica animació els puigs i fondalades, engolits per la foscúria.
L'endemà a mig matí el trobaren: era al fons d'un avenc, esclafat sobre una mata de romaní, amb un estol de corbs picotejant-li el ventre, el rostre. Els ulls s'havien convertit en dos forats sagnosos, un dels ocellots aixecava el vol amb un budell al bec... Alexandre devia haver caigut del cim.
Escolàstic de Capovara ja no va sortir mai més, en vida, del casal del pla. Va demanar, i li fou concedit, que l'ofici de difunts per l'ànima d'Alexandre fos celebrat a la capella de Son Capovara. L'ancià el va oir dret, amb glaçada fermesa, un rictus estrany a la boca. A partir de llavors, els de fora només en van saber noves pels criats: declinava mut, solitari... Al seu enterrament, s'hi va presentar tot el poble, que plorava endut per l'estentòria veu del canonge Bosch i Mas exaltant l'ínclita memòria del difunt, el qual, màscara de groguenca lividesa, era allí, estès al taüt, flanquejat per ciris alts i gruixuts.
Llegit el testament - que consta a la notaria d'Andratx, lligall número divuit del quart prestatge -, els parents de segon grau, únics presumptes hereus, car els propis eren tots ja morts, es van mirar sorpresos: el senyor Escolàstic de Capovara només els deixava escorrialles, i tot el paquet de la seva fortuna anava a parar als germans Margarideta i Onofre Vadell, a parts iguals, que s'heretarien mútuament en cas de mort i desaparició d'un d'ells. "Agraeixo així - havia fet posar al notari l'oficial nàutic- l'extraordinari servei que em féu el pare de Margarida i Onofre, el galiot Jaume Vadell, exemple de cristians."
Onofre va instal·lar-se a Son Capovara, la qual va convertir-se, una cinquantena d'anys més tard, en Son Vadell, època en què la família va començar també a usar el "de" davant del llinatge, per obra i gràcia d'aquella dona ferotge, puntal d'orgull, la venjativa Elionor de Vadell, l'heroica Duquessa de Pantaleu evocada en la festa anual dels Valerosos Ducs Contra l'Infidel... Estirp aquesta de la qual sóc, fins avui, el darrer representant.