El despatx era més aviat menut, dominant una vall esplèndida. Rere la taula escriptori, el senyor i vicari, mossèn Antoni Pedrissa —ulls negres i vius, pell colrada de sol— semblava un moretó. Tenia al seu davant una espècie de faristol i declamava gravement un poema de Virgili, traduït per ell, que li havia valgut, en temps de Primo de Rivera, l'ingrés a la Reial Acadèmia de la Llengua i el tractament d'Excel·lència.
La pronunciació era bella i els hendecasíl·labs perfectes. Arribàvem ja al suïcidi de Dido, la malguanyada reina de Cartago, que mossèn Pedrissa apel·lava «magnífic suïcidi», però la meva atenció es dispersava per la finestra oberta al cel blau, al cant de les cigales i al batec de l'aclaparadora tarda de sol:
«la gran Dido se desfà per l'aire».
Doncs bé, coet cremat. El vicari ha interromput la lectura per beure un glop de llimonada i assaborir un «magnífic» que jo he llançat en veu baixa i reverencial.
—Li agrada?
—M'encanta, Vicari; pobra Dido. Enees no se la mereixia.
—¿No sembla escandalós que un sacerdot descrigui un suïcidi?
—No, quan es tracta d'una obra mestra.
—Mèrit de Virgili.
—I del traductor, vicari. I del traductor.