El cor de Magdalena s'accelerà amb la rapidesa d'una llebre i amb l'esverament del mariner que travessa una senda d'aigua entre dos esculls. Allà dins, asseguda en una cadira fustenya, la reina de la Corona d'Aragó parlava baixet i distretament amb el secretari. La sala semblava més la capella d'un convent que un dels llocs per a les audiències de palau. De les parets penjaven sants, verges i el retaule de la Passió. Damunt d'una austera taula de noguer els Evangelis i un llibre d'hores, obert pel full amb una miniatura del Bon Samarità, es feien lloc entre rotllos de pergamí i papers, un rosari amb les denes d'eben i un crucifix petit sobre un trespeus de plata. L'oratori que mirava a una de les quatre grans finestres migpartides per columnetes esveltes era nou, encara no afligit per l'ús.
L'austeritat del palau ací dins pujava un graó més. Només una cadernera bellugadissa i fràgil i la cadira reial, guarnida amb carmesí vellutat i filigranes de seda vermella i groga, moderaven el rigor decoratiu. La llar encesa assuavia la gelor de celler que començava a apoderar-se de totes les estances del palau, i de tots els palaus de València a les envistes de l'hivern. Un o dos anys més jove que Magdalena, la reina acusava en el rostre indicis d'una felicitar que rares vegades hi havia fet niu. Era menuda i escanyolida, amb taques a la cara d'una pigota infantil. El monyo del pentinat, el negre del vestit, que la tapava de la nou del coll fins als turmells, uns afaits esbargits amb escassa diligència per les galtes i les bosses tofudes de sota els ulls inclicaven una certa descurança del cos, estrany en una reina. El Nostre Senyor no li havia concedit la gràcia de la bellesa. Maria havia nascut per a dur corona i perquè no li faltara res, però aparentava una dona que mai no havia trobat el seu lloc al món. Ara suportava el pes d'una corona que no és que li venia gran sinó que l'angoixava. Ella l'hauria bescanviat per una mica d'estima i una mica de tendresa. Algú que la consolara en les seues febleses i en les seues malalties, li donara seguretat en la seua inconstància i la cobrira d'afecte totes les nits que passava sola al llir immens d'una cambra immensa en un palau immens maleint el seu ventre estèril. Aquest algú, Alfons, era com l'anguila, sempre esmunyint-se-li de les mans.