El Cap de Sant Antoni avança, pla i segur, en direcció a l'est, amb una altura sobre la mar de cent seixanta-tres metres, cromat de blanquinositats i ocres, de verds foscos. Trobem una ermita amb aspiracions gracioses. La vegetació és baixa, de matolls, vinya i figueres de moro. Pastura alguna cabra, amb mirada misteriosament humana. El Cap domina una panoràmica ampla, ara rutilant de sol. Amb menys llum i vent del nord la visibilitat, des d'aquí, deu ésser rica, de subtilesa infinita. La inhòspita arquitectura del far —com la de tots els altres, com la de les cases dels peons de camins i les estacions ferroviàries— crema de sol i no s'hi endevina cap contingut humà. Devora hi ha la casa del semàfor, i aquest estri dins una mena de gàbia amb persianes.[...] Tornant camí enrere, trobo un jove magre, amb bicicleta, encès de calor, fumant un cigar. Li pregunto on va, i em diu que a festejar. Penso en la filla del faroner o del semaforer: una noia segurament tímida, d'aparença general gregària, que deu pescar uns avorriments satànics i desitjant sortir d'aquí deu tenir una casera obsessionada.
La mar és calma. Passo pel costat d'un garrigó de pinotells amb ruscos d'abelles. És migdia.