El campanar de Santa Caterina és, com poden deduir fins els més obtusos, definitivament i gloriosament barroc. Substituïx l'antecessor, que estava situat més prop de la plaça de les Herbes (hui de Lope de Vega), i diu la més terrible tradició que als seus peus algunes dones, voluntàriament, es tancaven en unes cel·les que allí hi havia per a viure de manera vitalícia de les almoines del personal, lamentabilíssim costum que va ser raonablement prohibit en l'any 1566. La torre actual es va iniciar poc més d'un segle després, en 1688, i la primera pedra va ser col·locada pel rector d'il·lustre cognom Joan Baptista Sabater.
Durant el segle XX, un projecte aberrant pretenia prolongar el carrer de la Pau fins a les torres de Quart, i per a aconseguir-ho es va planificar l'enderroc de la església de Santa Caterina (hi ha plànols d'aquell deliri), tot perdonant la vida al campanar, que restaria com a tòtem o semàfor de luxe, aïllat i exempt en mig d'un trànsit enfollit al seu voltant, però afortunadament aquell projecte i aquells plànols serien finalment descartats. A voltes, probablement més voltes de les que nosaltres mateixos pensem, també sabem pensar-nos les coses dos vegades.
El campanar de Santa Caterina -torre hexagonal de quatre pisos més el cos de les campanes i el templet- ha esdevingut icona irrenunciable de la ciutat, i manté amb el Micalet de la seu una certa disputa, tant per la proximitat com pel valor emblemàtic de la silueta. La torre de Santa Caterina, gràcil i de bellesa incontestable, és d'alguna manera València i així és reconeguda. I la perspectiva llunyana i lineal, geomètricament perfecta, que es pot contemplar des de tot el carrer de la Pau i la seua encertada planificació, ha contribuït molt i molt justament a l'èxit absolut del campanar i a reafirmar la seua benvolguda presència, realçant encara més el carrer de la Pau, que sense el campanar quedaria més que orfe.
A voltes, probablement més voltes de les que nosaltres mateixos pensem, també sabem fer les coses molt bé.