Eixos carrers que naixen i s'estenen des de l'actual passeig de Russafa són en realitat el record de la ciutat que va poder ser. És el somni cosmopolita de la modernitat, burgés en l'arquitectura i popular en la desinhibida ocupació del carrer, tallat de soca-rel per la Guerra Civil i la misèria física i moral que hauria de vindre després. Perquè més enllà d'edificacions enderrocades com l'hospital d'En Bou o els convents de Montserrat o de Santa Clara, des de finals del segle XIX eixe espai va ser l'epicentre de nous bars i restaurants, cafeteries, ritmes nous i músiques noves, sales d'espectacles, teatres (especialment en valencià), cinemes, comerços, sales de ball o les novetats que arribaven des de qualsevol racó del món amb la pàtina sempre llustrosa de la contemporaneïtat més estricta. És la vivacitat perduda però cantada per Estellés, l'alegria encara invicta d'un modest intent d'incardinar-se: "Irromperen de sobte / les trompetes del jazz, el carrer de Russafa / tan divers dels neons en els establiments, / alegre de teatres, de cafés i de vida".
A eixe reclam de la modernitat i de l'oci, apegat a la ja aleshores plaça principal de la ciutat, acudien habitants de tota la ciutat i de les comarques, però especialment els russafers, que consideraven i encara consideren aquells carrers d'alguna manera com a propis. Perquè amb la probable excepció del Cabanyal, cap dels pobles annexionats per la ciutat ha mantingut l'orgull i la consciencia diferenciada com Russafa. Deu ser cosa del campanar de Sant Valer, que expandix la seua silueta octogonal i barroca, esvelta i gràcil, com un benèfic influx d'autosatisfacció constant, com un referent diferenciador i particularment recognoscible.