Eixint de la capital cap a les Torres de Quart, seguint la via del tramvia que era el medi de transport d'aleshores, al costat del passeig de la Petxina, passats els Escorxadors, un poc més amunt, s'arriba a un poblet, Mislata, que ara és un barri no massa allunyat, doncs bé abans d'arribar s'albira a l'esquerra un edifici de maons rogencs i bruts de pols, una estructura barreja de magatzem i de fàbrica d'un singular estil.
Un portalot gran, uns jardinets descurats, guàrdies amb fusells i funcionaris d'uniforme verd destenyit. Aquell monstre, baluerna estranya, és la presó; entrant i als dos costats hi ha uns edificis auxiliars que serveixen d'oficines. Al bell mig una porta tancada amb pany i clau com cal a una càrcer i amb un homenet d'uniforme vigilant l'entrada. Els qui tenen la sort d'eixir-ne en primer pla contemplen la perspectiva del riu Túria amb un llindar de canyars; sobre el camí hi ha tres magnífics exemplars de pins gegants de soca corbada i ampla brancada testimonis silenciosos de tantes tragèdies. Davant de la porta un caminal afitat de plàtans al seu costat, adosat al mur d'entrada hi ha un banc d'obra on s'asseuen les pobres dones que esperen la comunicació, lliurar la cistella o rebre notícies sobre la darrera «saca». Damunt la porta d'entrada la frase: «Odia el delito» etc., i presidint-ho tot un sagrat cor entronitzat sota l'«arriba España».