Eduard Escalante és com una d'aquelles plantes que les terres carregades d'humus, terres feraces, terres fèrtils, produeixen. Escalante havia de ser el producte lògic de la intensa sociabilitat valenciana. No sé si vaig coincidir amb ell alguna vegada. Va morir el 1895. El seu teatre és variat. En els tres volums impresos per Doménech entren quaranta-nou obres. Ha pintat Escalante els costums valencians en una època determinada. I ací comença la confusió.
En un teatre costumista, el que atrau, naturalment, són els costums: tipus, vestits, maneres de dir, peculiaritats d'un grup social. Si el pintor és destre, com ho era Escalante, la multitud es veu seduïda per aquesta fidelitat de la pintura. De la multitud puja l'admiració als doctes. I els doctes decideixen d'acord amb el seu propi parer i amb el dictamen popular. I la decisìó pot ser -segurament és- absolutament injusta. Ho ha sigut en el cas de Ramón de la Cruz. I ho és ara en el cas d'Escalante.
Perquè l'essencial està per damunt del contingent. El contingent, en el cas d'Escalante, és la pintura de «costums», i aquesta pintura, naturalment, en un moment donat. Moment que passa i que s'emporta tipus, vestits, festes i detalls pintorescos. L'essencial, en Escalante és una altra cosa. L'essencial en Ramón de la Cruz és una altra cosa també. L'essencial en Escalante és, abans que res, una ironia fina, delicada, subtil, que procedeix del fons més profund d'una civilització. I l'essencial és, així mateix, el bon sentit, el desdeny elegant, la resignació malenconiosa amb què s'accepta el dolor. La ironia d'Escalante no tots la podrien assaborir. [...]
Però el que importa no és el tret solt, la frase feliç, la dita aguda, sinó la impressió que deixa en l'ànim la totalitat de l'obra. I el cas és que aquesta obra perdurarà, una vegada hagen passat els costums i s'haja esvanit el moment. Personalment Eduard Escalante era un home esquerp, entristit, apartat del tracte humà, desdenyós d'honors, amb por de la mort. Escalante és la contestació més adequada als que veuen en València la superficie, i no el fons.