Ajuntament de Monòver - 2017 - Monòver
En Teodor Llorente hi havia quietud i meditació. Anticipadament calb, el seu front, front pensador, s'enllaçava amb la calba. No perdia per això expressió el front, més aïna en guanyava. En guanyava perquè des de la llisor brillant del crani es passava a la rugositat del front i a l'entrecella corrugada. I aquest contrast realçava més la signìficació frontal. He imaginat alguna vegada la vida quotìdiana, el moviment de totes les hores, l'activìtat de la mà, en Llorente, al llarg de la jornada. Camina el poeta amb lentitud. El seu cos és fort i amb certa grossesa natural, però no obès. La corpulència contribueix -si no era ja instint- a la lentitud del caminar i dels gestos. En la casa, Teodor Llorente decideix, posat en un tràngol difícil, d'una manera equànime. Sempre, fins i tot en les families més cordialment avingudes, se solen suscitar qüestions passionals. El fill discrepa del pare, el pare no tolera divergencia psicológica en el fill, la filla manté amors romàntics que contrarien els pares. En aquests incidents, plens d'envitricolls en què la passió s'enreda, Teodor Llorente escolta atent, serva després un breu silenci i pronuncia al final paraules de serenitat i de conciliació. El seu dictamen és, si definitiu, amorós. [...]
Teodor Llorente s'alça, es vesteix amb calma, saluda els seus pròxims, esmorza, llig un moment els periòdics i es disposa al treball. Com que ha estat escrivint fins ben entrada la nit no pot ser matiner. El descans llarg i profund al llit és, per al treballador mental, el corroborant més eficaç. Descansa llargament el poeta, i confirma amb el descans la seua lentitud i la seua equanimitat. Malgrat el fons innat, Llorente no podria ser assossegat i equànime si, dormint poc i desassossegadament, estiguera l'endemà inquiet i desassossegat. Llorente és al seu despatx d'historiador i d'humanista. El poeta està per damunt de la història i de les humanitats. Poeta és Llorente a la seua alcova, al despatx, a la redacció, al carrer, a tota hora. A casa, el periodista comença ja al principi de la jornada a entrar en comunicación amb la realitat universal i violenta. Violenta en la política, en la vida social i en les lletres. L'arravatament pasional camina barrejat inevitablement de tots aquests ordres de la vida.
Blasco Ibáñez era un xic fort, sanguini, la barba bruna i els ulls espurnejants. Tenia sempre el somriure als llavis i el xe en l'aire. Blasco no es devia rasurar mai la barba moruna. Amb la barba, Blasco Ibáñez era més Blasco que amb els moderns bigots retallats i el coll mariner. Treballava incansablement. Amb la tireta descordada, la camisa oberta i els braços arromangats, o be en samarreta els dies d'estiu, com l'ha retratat un pintor, Fillol, fabricava quantitat de prosa clara i enèrgica.
Les nostres estètiques s'oposaven. Com que anys més tard jo vaig manifestar aquesta discrepància, les relacions cordials que ens lligaven es van refredar. Van tornar a ser càlides i sinceres al cap d'uns anys. Vaig llegir amb un interès immens les primeres novel·les de Blanco Ibáñez: Arròs i tartana, Entre tarongers, Canyes i fang, La barraca, novel·les, valencianistes, sense tesis parcialitzants, amb les quals s'obria un món nou per a mi. Vivint a València, vingut a València des d'un país montuós i despullat, el paisatge valencià no se m'havia revelat encara. S'ha dit que el paisatge el fa l'artista. I és molta veritat. Blasco Ibáñez ha creat la naturalesa valenciana. Encantat, embadalìt –vencent la freqüent inconcreció del novel·lista-, jo contemplava els espectacles desconeguts que se m'hi presentaven. De la particularitat en què estava jo sumit passava -durant unes hores- a la generalitat. El paisatge en les novel·les de Blasco Ibáñez estaba pintat a grans trets, impetuosament.
Vives sembla pensatiu. Què li deu passar? Vives, en bronze, s'alça en el seu pedestal, al pati de la Universitat. Està cobert amb la seua boina usual tal com la porta en el petit retrat que apareix en la traducció dels Diàlegs, per Coret i Peris... La boina no és, com es creu, originària de Bascònia, sinó de l'Europa central.
Què li deu succeir a Vives? De la terra espanyola va partir el 1509. I ja en aquestes dates, el 1522, fa tretze anyets que és absent de la pàtria. Està trist Vives. I ho està perquè no sap què fer. Joan Lluís és delicat i sensitiu. Tot sensitiu dubta. I el dubte en el sensitiu és un conflicte dolorós. A Vives acaben d'escriure-li d'Espanya, ací a Lovaina, per a oferir-li una càtedra a la Universitat d'Alcalà de Henares. Acceptarà? No acceptarà? Tornarà a Espanya? No hi tornarà? Si no hi torna ara, ja potser serà impossible. I si hi torna, què li passara?
Eduard Escalante és com una d'aquelles plantes que les terres carregades d'humus, terres feraces, terres fèrtils, produeixen. Escalante havia de ser el producte lògic de la intensa sociabilitat valenciana. No sé si vaig coincidir amb ell alguna vegada. Va morir el 1895. El seu teatre és variat. En els tres volums impresos per Doménech entren quaranta-nou obres. Ha pintat Escalante els costums valencians en una època determinada. I ací comença la confusió.
En un teatre costumista, el que atrau, naturalment, són els costums: tipus, vestits, maneres de dir, peculiaritats d'un grup social. Si el pintor és destre, com ho era Escalante, la multitud es veu seduïda per aquesta fidelitat de la pintura. De la multitud puja l'admiració als doctes. I els doctes decideixen d'acord amb el seu propi parer i amb el dictamen popular. I la decisìó pot ser -segurament és- absolutament injusta. Ho ha sigut en el cas de Ramón de la Cruz. I ho és ara en el cas d'Escalante.
Perquè l'essencial està per damunt del contingent. El contingent, en el cas d'Escalante, és la pintura de «costums», i aquesta pintura, naturalment, en un moment donat. Moment que passa i que s'emporta tipus, vestits, festes i detalls pintorescos. L'essencial, en Escalante és una altra cosa. L'essencial en Ramón de la Cruz és una altra cosa també. L'essencial en Escalante és, abans que res, una ironia fina, delicada, subtil, que procedeix del fons més profund d'una civilització. I l'essencial és, així mateix, el bon sentit, el desdeny elegant, la resignació malenconiosa amb què s'accepta el dolor. La ironia d'Escalante no tots la podrien assaborir. [...]
Però el que importa no és el tret solt, la frase feliç, la dita aguda, sinó la impressió que deixa en l'ànim la totalitat de l'obra. I el cas és que aquesta obra perdurarà, una vegada hagen passat els costums i s'haja esvanit el moment. Personalment Eduard Escalante era un home esquerp, entristit, apartat del tracte humà, desdenyós d'honors, amb por de la mort. Escalante és la contestació més adequada als que veuen en València la superficie, i no el fons.