Durant els últims vint anys, el Postiguet ha canviat de fesomia moltes vegades, però en essència continua sent la mateixa platja en la qual, mig segle arrere, els xiquets es llançaven a l'aigua per a recollir amb la boca els xavos que tiraven els turistes des dels miradors. Des dels anys anteriors a la Guerra d'Espanya, formaven colles de petits trapezistes sense trampolí que es submergien en el Postiguet des de balnearis de noms tan suggerents com Baños de Simó, La Esperanza, Diana, Las Delicias, Neptuno, La Estrella, La Rosa, La Florida, Almirante, La Confíanza, La Alhambra... Els dos últims balnearis van perdurar fins el 25 de maig de 1969, quan la remodelació del passeig de Gómiz els va esborrar definitivament del mapa i l'estètica del Postiguet va canviar per a sempre.
Aquesta platja íntima, urbana, està unida a les famílies alacantines com acer soldat amb un bufador sentimental. El Postiguet ha estat sempre la platja dels alacantins, i tots els banyistes forasters han d'acceptar-ho així. El seu nom és degut a l'existència d'un antic porticó —postígo, en deien— que donava a l'arena i va ser com l'entrada a la sala d'estar.