Dono una altra volta dins el llit. Invariable, cada dia m'estudio interiorment, em deprimeix que em sigui decisiu ja sols el combat obscur i perenne que amb ironia qualifico, recordant el tríptic pictòric de Paolo Uccello —galtaplena geometria de cavalls i llances— com la meva particular batalla de San Romano.
Em giro de bell nou, em tapo el cap amb el coixí. A vegades, un canvi de positura em provoca la son d'immediat. Però ara un moviment nerviós em sacsa. Llenço el coixí, em poso de panxa contra el matalàs. La feixugor exasperada dels matins sense haver descansat prou em rebenta. Comença el dia com si, en efecte, emprengués aquella fosca batalla de foscúria, com si estigués sempre a punt de sucumbir a una potestat magna i inclement.
La potestat, i m'ho dic sabent que és absurd i que tampoc no ho és tant, que també emet el gran soroll de la ciutat, pressió i rugit d'un animalàs omnipotent i còsmic. El qual només cessa a les hores de la matinada, negres i espectrals, quan Barcelona queda devastadorament reduïda a uns llums solitaris de rojor somorta, a una cubicació de plans distorsionats, sinistre expressionisme deshumanitzat de claror i d'ombres. «El sol es pon i tots els carrers s'omplen d'ombra», diu Homer en un poema... M'aixeco d'un salt, vaig a la finestra i obro la persiana.
Una allau de vehicles davalla pel carrer Balmes, una altra avança per l'avinguda Diagonal, dibuixant així una creu immensa i estrident que trosseja Barcelona sencera.
Allau frenètica i sense cap altre objectiu aparent que no sigui el seu moviment sincopat i cec, l'agra fumassa que expel·leix i que sembla governar l'extensió inacabable de la ciutat plana, atapeïda, sense ni una persona a la vista, només els teulats, bucs reduïts i desiguals, acaramullats, desproveïts d'espais verds. La ciutat que té com a únics habitants les masses mòbils de ferro lluent, els motors en esbufegant combustió.
Més enllà del mapa urbà atalaio des del pis quinzè del superb edifici on habito, precisament situat a la cruïlla Diagonal-Balmes, un teló de fons circular i doble: d'una banda, la serra de Collserola arranada, abstreta, amb la inversemblant torre metàl·lica, d'un futurisme de Flash Gordon; i, de l'altra, la mar pàl·lida, llarga tira plomosa, esclarissada mescla de cel i aigua. I tot immers en una llunyania irreal, com si només una desertització inerta rodegés la ciutat.
I jo, ¿visc a Barcelona? La pregunta no és retòrica: sé que no sé si visc a Barcelona, malgrat que hi estigui. Fins i tot, ¿què significa qualitativament viure en l'etapa de la vida a la qual he arribat?