«Don» Joan va eixir de la seua cel·la tranquil amb una jaqueta de pijama de ratlles verdes i amb el seu posat d'home parsimoniós, d'home calmós de caminar desmanegat.
Passà per davant del centre de vigilància i amb la seua afabilitat de sempre saludà els dos xicots que estaven allí fent un servei rutinari de passar fitxes a màquina i anotar les incidències del «parte» del cap de serveis.
-Bon dia «don» Joan.
-Com esteu xicots? Sembla que el director em crida una altra volta!
El carceller que estava de guàrdia a l'entrada tirà del forrellat, obrí la porta i el doctor Peset acompanyat pel cap de serveis es dirigiren per un túnel d'eixida cap als locutoris i vestíbul d'entrada. Al fons es veia el passadís i el reixat de sortida per on irrompia la viva claror de les dues de la vesprada.
Quan arribà al vestíbul va veure un grup de la Guàrdia Civil amb fusells i metralletes. A un costat l'aparell oficial del Jutjat d'execucions, el capellà, el director i una munió de gent uniformada que donava al conjunt una escenografia sinistra.
El doctor Peset ho comprengué de seguida:
-«Caramba, parece que van a fusilarme, señor director creo que puede ƒallarme el corazón, por favor que me traigan un tónico cardiaco que tengo en la celda; es un frasco que está en el estante, los chicos ya lo saben».
El doctor parlava serenament, només una extrema pal·lidesa li havia envaït el rostre però la veu era ferma, les mans no li tremolaven.
El director contestà ràpid:
-«¡No, no le traigan nada, es médico y a lo mejor se nos envenena!».
El jutge d'execucions inicià la cerimònia de la lectura del protocol i de la notificació dels càrrecs, li anuncià que havia arribat l'hora d'executar la sentencia. «Don» Joan es negà a signar el paper.