Diuen que el carrer de la Nau s'anomena aixi per un antic hostal que amb eixe nom allí hi havia. També diuen que al numero 10 estava la casa i la fabulosa biblioteca d'aquell fervorós amant dels llibres, Vicent Salvà, i per tant la llar dels molts valuosos milers de volums que acabarien subhastats a París, a finals del segle XIX, disgregats en una diàspora pòstuma i definitiva. Del record d'aquella biblioteca perduda queda només el nom de Salvà, donat al carrer paral·lel, i la presència resistent d'alguna llibreria de vell en el carrer de la Nau, temple de pols i paper on passar les hores oblidant la vida.
Per a mi, negant la realitat tremolosa d'aquell hostal que diuen que va ser l'origen del seu nom, i pujant el carrer des del Parterre, la Nau és en realitat el cos robust i inamovible, tancat i solidíssim del Col·legi del Patriarca. L'altura i la severitat del seu aspecte de fortalesa sempre em fan pensar en una nau eternament encallada, de dimensions desproporcionades respecte als carrers que l'envolten.
En realitat l'edifici, construït entre el final del XVI i inicis del XVII, és un reflex o transsumpte perfecte de la personitat del promotor, el sevillà Juan de Ribera, el qual va ser moltes coses: arquebisbe, patriarca, capità general i virrei de Valencia, fervorós i exaltat propagador de la doctrina de Trento, fustigador constant dels moriscos, teòleg, amant de l'art i promotor incansable de la castellanització de la societat valenciana. I sant, com a pòstum i discutible colofó. De fet, el col·legi que va fundar i del qual parlem (Col·legi del Corpus Christi n'és la denominació oficial), ho era per a la formació de sacerdots, que en la seua ment de milícia serien soldats de la rígida Contrarreforma, i d'on eixirien autentiques legions de combatents.
Però el temps, que tot ho arrasa, va deixant en episòdics i innocents aquells furors religiosos i resten, com sempre, les pedres venerables. Queda el meravellós claustre renaixentista, obert al cel, lleuger i bellíssim, amb les columnes portades des de Génova i l'estàtua del Patriarca -inofensiu en la pedra- que va fer Marià Benlliure, i l'aire italià i etern de les loggie, i queda el record de la biblioteca del fundador -una constant endèmica del carrer-, els acolorits sòcols de taulells del vestíbul, les nombroses i valuoses peces artístiques que conté o les grans i enreixades finestres, prova fèrria de la pau d'esperit i bonhomia del personatge. I queda, entrant a l'esquerra, i penjant un poc ignominiosament de la paret, el cèlebre dragó del Patriarca, en realitat un caiman que va ser un regal del virrei del Perú -de virrei a virrei, el clàssic obsequi entre regidors colonials-, al qual el fundador li va posar el nom de Lepanto -una prova més de les obsessions d'este home-, i que en morir va ser dissecat i penjat allí per a atemorir i instruir en el silenci generacions de xiquets valencians ("Si parleu, a la panxa vindreu", va ser la suposada consigna del pobre, mudíssim i amoixamat caiman), nodrint també i durant segles la fantasia popular en llegendàries històries de bèsties i cavallers que fins i tot inspirarien un conegut conte de Blasco Ibáñez, i més recentment la inclusió del dragó entre el bestiari urbà que apareix a les pàgines d'Els animals de la ciutat, la breu i delitosa novel·la infantil de Vicente Muñoz Puelles.