D'Irta a Montsià es troba la terra meva
Músiques de bronze s'escolten,
sons de xiquets i d'orenetes,
enduts per l'aireig de tramuntana.
A l'ampla i suau vall meva,
filla de la valenciana Irta
i l'alt Montsià català;
ornada amb bravius rocams
de sinuoses daurades cales,
encís d'atzavares i romanís.
Contemplava els teus serradals,
llits de llunes, estels i sols;
de molt lluny vostre, sóc enyorat.
Enyorat de les fèrtils closes,
on tendres forments envaneixen
encesos pels focs de roselles;
lluny de les florides sínies
on tec, tec, tec, pacientment
solcs eixuts s'assaonen;
dels rogencs cels de mestral,
ponent de bat a bat en flames,
muses per a Sorolla i Maragall.
Nostàlgic dels teus colors sóc
i amb molt deler sempre somio
al teu bressol de nou fer cap;
a l'accent càlid de memòries,
als paisatges i racons d'ahir,
aviat vull a vosaltres tornar.