Després, amb la serena a la cara, enfilem Sant Ferran i ens deturem a la plaça de Gabriel Miró. El murmuri monòton de la font podria amansir les feres, però no silencia el deteriorament d'un dels racons més bells de la ciutat, assetjat pels bars de cambreres, la prostitució i els tuguris indescriptibles. La plaça de Gabriel Miró, o de Correus, va conèixer fa molt anys els jocs de la infantesa, les carícies dels enamorats, la soledat dels qui acabaven de trametre una carta de nostàlgia. Ara ningú pot seure-hi sense sentir-se observat i sota sospita. Et sents tan arraconat com el bust de Miró o el sortidor desemparat que humiteja el pedestal entre flors esplendoroses.
A pesar de tot, l'aire s'omple de paraules i, d'alguna manera, l'estàtua de Miró intenta repetir al visitant: Yo no sé si será la mejor tierra del mundo; pero sé que su cumbre, su tacto, su vaho, traspasa siempre nuestra vida con suavidad de óleo precioso i una fortaleza de vino viejo. No la trocaríamos por la más abundante. Tierra nuestra por la que aprendimos a sentir i a interpretar el paisaje en su desnudez y aún en carne viva.